A Londres l'Ari intenta canviar l'avió per anar amb nosaltres, però no la deixen xq el seu vol és Iberia operat per British i el nostre és British operat per Iberia, estúpid, no? I, és clar, ara els q ens atenen ja no són australians... Tot i això gràcies a un d'ells aconseguim colar-nos x una cua immensa i aconseguim arribar a temps x agafar el vol.
Un cop a Barcelona resulta q han perdut la meva backpack (junt amb 18 equipatges més del nostre vol). He de fer cua x posar la denúncia, esperar el vol de l'Ari x si de cas en el seu vingués la meva backpack i anar a ca'ls pares xq no tinc les claus de casa. Ajj, quina merda de final pel millor viatge de la meva vida.
Em quedo amb un sentiment: I MUST GO BACK TO AUSTRALIA!!!
17/10/07
29 D'AGOST
16è dia
Últim dia. L'Ari vol anar a fotografiar un mercat, però a nosaltres no ens ve gens de gust, preferim separar-nos i anar a Bondi Beach. Ens costa una mica trobar el bus que porta cap allà xq les indicacions de l'Ari han sigut més aviat ràncies, però lo bo q té Australia és q pots preguntar a qui sigui (en aquest cas al venedor de tíquets del metro) i sempre et tracten genial.
Bondi no té punt de comparació amb Manly ni en la platja ni en el camí de ronda (q conecta aquesta platja amb moltes altres, ens cansem al cap d'una estona i tornem). Esmorzem assegudes en un banc amb tota la patxorra del món mirant la platja i la gent fent footing, patinatge i surf sense parar. Això és vida!
El que sí q hi ha és un munt de botigues i bars q ara al matí no tenen gràcia, però estic segura q a la nit és com Platja d'en Bossa. No fem ni una foto: després de les maravelles que hem vist, aquesta platja amb tota la zona dreta en obres no mereix ni l'esforç de treure la càmera de la bossa. Ara me'n penedeixo, xq encara q lleig no deixa de ser un record.
Dinem a un restaurant q no mira al mar, cap a l'interior, amb molt bona música i un servei de restaurant de luxe. El súperenorme sandwich de la Cris està boníssim, i ni t'explico la meva amanida de samó amb sal marina. Amb l'Ari aquest luxe no ens l'hauríem pogut permetre (tot i q tampoc és tan car), però ja és el final del viatge i tenim dret a donar-nos el gustasso.
A la tornada passegem una mica buscant llibreries on puguem comprar el Harry Potter baratet, però no en trobem gaires i les que hi ha no tenen el llibre.
Ens tornem a trobar amb l'Ari al backpacker i marxem sense pagar el locker (q era un sòtan-vestuari-dutxa en obres) xq les italianes de la recepció no són gaire espavilades.
Agafem el tren de l'aeroport (ja ens hem après com s'hi va, a l'esquerra baixant les escales i a la platform 23) i, l'Ari quasibé amb llàgrimes als ulls, agafem l'avió a Bangkok.
A l'aeroport tailandès seguim buscant el Harry Potter, però no en queda ni un (finalment el comprarem a Londres).
El viatge és etern, més llarg q a l'anada. M'aixeco més. Trobo un joc de cavernícoles semblant al Tetris a la pantalla interactiva, ostres si ho hagués trobat abans!! També veig Los 4 fantásticos y silver surfer, Black books i The Simpsons.
Últim dia. L'Ari vol anar a fotografiar un mercat, però a nosaltres no ens ve gens de gust, preferim separar-nos i anar a Bondi Beach. Ens costa una mica trobar el bus que porta cap allà xq les indicacions de l'Ari han sigut més aviat ràncies, però lo bo q té Australia és q pots preguntar a qui sigui (en aquest cas al venedor de tíquets del metro) i sempre et tracten genial.
Bondi no té punt de comparació amb Manly ni en la platja ni en el camí de ronda (q conecta aquesta platja amb moltes altres, ens cansem al cap d'una estona i tornem). Esmorzem assegudes en un banc amb tota la patxorra del món mirant la platja i la gent fent footing, patinatge i surf sense parar. Això és vida!
El que sí q hi ha és un munt de botigues i bars q ara al matí no tenen gràcia, però estic segura q a la nit és com Platja d'en Bossa. No fem ni una foto: després de les maravelles que hem vist, aquesta platja amb tota la zona dreta en obres no mereix ni l'esforç de treure la càmera de la bossa. Ara me'n penedeixo, xq encara q lleig no deixa de ser un record.
Dinem a un restaurant q no mira al mar, cap a l'interior, amb molt bona música i un servei de restaurant de luxe. El súperenorme sandwich de la Cris està boníssim, i ni t'explico la meva amanida de samó amb sal marina. Amb l'Ari aquest luxe no ens l'hauríem pogut permetre (tot i q tampoc és tan car), però ja és el final del viatge i tenim dret a donar-nos el gustasso.
A la tornada passegem una mica buscant llibreries on puguem comprar el Harry Potter baratet, però no en trobem gaires i les que hi ha no tenen el llibre.
Ens tornem a trobar amb l'Ari al backpacker i marxem sense pagar el locker (q era un sòtan-vestuari-dutxa en obres) xq les italianes de la recepció no són gaire espavilades.
Agafem el tren de l'aeroport (ja ens hem après com s'hi va, a l'esquerra baixant les escales i a la platform 23) i, l'Ari quasibé amb llàgrimes als ulls, agafem l'avió a Bangkok.
A l'aeroport tailandès seguim buscant el Harry Potter, però no en queda ni un (finalment el comprarem a Londres).
El viatge és etern, més llarg q a l'anada. M'aixeco més. Trobo un joc de cavernícoles semblant al Tetris a la pantalla interactiva, ostres si ho hagués trobat abans!! També veig Los 4 fantásticos y silver surfer, Black books i The Simpsons.
28 D'AGOST
15è dia
Blue Mountains
Ahir a la tarda al Maze vam estar mirant uns quants leaflets d'excursions a les Blue Mountains que incloïen més o menys el mateix i a un preu similar, així q en poca estona ens vam decidir per un qualsevol.
Com de costum, ens ve a buscar un simpàtic conductor d'autobús en una van. El nostre guia, entusiasmat per veure espanyoles, ens ensenya el barri espanyol, que resulta q és un carrer amb un centre cultural i 4 ó 5 restaurants. I prou.
Just darrera nostre hi ha una parella d'americans jubilats q no paren de fer preguntes (al principi pensava q eren anglesos, xq estaven allotjats a l'hotel Queen Elizabeth a Queen's St. i estaven molt interessats x la figura de la reina d'Anglaterra). Es fan pesats! Però més endavant els agafem carinyo, són bona gent.
Comencem la visita x la vila olímpica, q no ens interessava el més mínim però no hi havia manera d'evitar-la xq tots els tours passen x allà: un barri d'amplies avingudes, estadis i molt poc moviment al carrer per no dir q allò semblava un poble fantasma. Molt maco, això sí.
Ens quedem una estona mirant els noms dels atletes guanyadors del Jocs Olímpics gravats a terra, buscant noms coneguts catalans o espanyols. Estem a sota d'una mena de pebeter. I al cap de 30'' de sortir d'allà sota sentim un xoof! i comença a brollar aigua del pebeter! Ens ha anat de ben poc q qdem xopes!
Blue Mountains
Ahir a la tarda al Maze vam estar mirant uns quants leaflets d'excursions a les Blue Mountains que incloïen més o menys el mateix i a un preu similar, així q en poca estona ens vam decidir per un qualsevol.
Com de costum, ens ve a buscar un simpàtic conductor d'autobús en una van. El nostre guia, entusiasmat per veure espanyoles, ens ensenya el barri espanyol, que resulta q és un carrer amb un centre cultural i 4 ó 5 restaurants. I prou.
Just darrera nostre hi ha una parella d'americans jubilats q no paren de fer preguntes (al principi pensava q eren anglesos, xq estaven allotjats a l'hotel Queen Elizabeth a Queen's St. i estaven molt interessats x la figura de la reina d'Anglaterra). Es fan pesats! Però més endavant els agafem carinyo, són bona gent.
Comencem la visita x la vila olímpica, q no ens interessava el més mínim però no hi havia manera d'evitar-la xq tots els tours passen x allà: un barri d'amplies avingudes, estadis i molt poc moviment al carrer per no dir q allò semblava un poble fantasma. Molt maco, això sí.Ens quedem una estona mirant els noms dels atletes guanyadors del Jocs Olímpics gravats a terra, buscant noms coneguts catalans o espanyols. Estem a sota d'una mena de pebeter. I al cap de 30'' de sortir d'allà sota sentim un xoof! i comença a brollar aigua del pebeter! Ens ha anat de ben poc q qdem xopes!
Després d'una hora de conducció en la q ens adonem de l'enorme extensió real q té Sydney, arribem a un WildLife Park on per fi! veiem koalas i cangurs. La Cris es torna boja fent fotos. És xulo i ens fa gràcia veure animals q consten com salvatges i difícils de veure i q nosaltres ens hem fet un fart de veure en llibertat. Podem tocar cangurs i koales. Llàstima q només ens deixen quedar-nos-hi una hora. La Cris i jo tornem a ser les últimes a pujar a la van, en honor a l'Ari, jeje.
Una estoneta més de conducció i arribem al lookout de les 3 sisters, que sembla Montserrat en diumenge per la quantitat de turistes i com estan organitzats els miradors, camins, botigues de souvenirs i telefèrics diversos. Després de marejar de mala manera el nostre guia, comprem els bitllets pels 3 telefèrics, q valien 25 A$ els 3 i no cada un, com havíem entès al principi. Passegem una mica pels caminets i tornem al punt de trobada xq el guia s'emporti el grup a dinar a un restaurant, tot i q nosaltres dues dinem pel nostre compte davant correus, on compro segells per les últimes postals i fem un magnum. Ens recull el conductor i ens porta als telefèrics (de construcció suïssa). El primer, Scenic Skyway, és llarg i molt alt, des de les Three sisters. Té el terra de vidre i es veu (bueno, segons com et posis) tota la vegetació q és quasi subtropical. La vista abarca fins l'horitzó. Aleshores camines vorejant les antigues mines de carbó, amb ninots i instal·lacions de llum i so per mostrar com s'hi treballava. El segon, Scenic Railway, és el més xulo: és una via d'antigues vagonetes mineres amb un desnivell de 52 graus on les cadires et fan anar tombat però degut a la pendent vas dret... i mentre baixes, sona la música d'Indiana Jones! Jo vull tornar a pujar!! Després es camina per l'Scenic Walkway, q són unes escales molt xules x l'interior del bosc fins l'Scenic Cableway, q és el més curt i encaixonat però espectacular per les Katoomba Falls, tot i q ara quasi no porten aigua. Passem un moment de crisi en què perdem el guia i part del grup i no sabem si hem d'agafar un telefèric més o no, i metrestant passegem per la botiga de souvenirs, llàstima que hem deixat les bosses amb els diners a la van! Finalment el guia ens porta a la prometedora botiga de candys q es mona però no té res (jo pensava q es tractava d'una fàbrica, estil Charlie Wonka, però no). I per acabar, el guia ens abandona al port del ferry. La tornada pel riu des de l'altra banda és preciosísima. Em crida l'atenció una família mixta on el marit parla alemany, la nena petita alemany i espanyol i la mare (que té aspecte de llatina) parla alemany, espanyol i anglès.
L'Ari no ha respost a l'SMS de la Cris. Passegem x The Rocks i veiem una mena de presentació luxosa a través de les enormes portes d'una illa de cases.
Comprem el sopar al Coles.
Mentre sopem apareix l'Ariadna, entusiasmadíssima de Kangaroo Island. Quan hem acabat de sopar l'Ari es prepara el seu i seguim xerrant. El backpacker segueix sent decadent, però ja comencem a fer-nos-el nostre.
Una estoneta més de conducció i arribem al lookout de les 3 sisters, que sembla Montserrat en diumenge per la quantitat de turistes i com estan organitzats els miradors, camins, botigues de souvenirs i telefèrics diversos. Després de marejar de mala manera el nostre guia, comprem els bitllets pels 3 telefèrics, q valien 25 A$ els 3 i no cada un, com havíem entès al principi. Passegem una mica pels caminets i tornem al punt de trobada xq el guia s'emporti el grup a dinar a un restaurant, tot i q nosaltres dues dinem pel nostre compte davant correus, on compro segells per les últimes postals i fem un magnum. Ens recull el conductor i ens porta als telefèrics (de construcció suïssa). El primer, Scenic Skyway, és llarg i molt alt, des de les Three sisters. Té el terra de vidre i es veu (bueno, segons com et posis) tota la vegetació q és quasi subtropical. La vista abarca fins l'horitzó. Aleshores camines vorejant les antigues mines de carbó, amb ninots i instal·lacions de llum i so per mostrar com s'hi treballava. El segon, Scenic Railway, és el més xulo: és una via d'antigues vagonetes mineres amb un desnivell de 52 graus on les cadires et fan anar tombat però degut a la pendent vas dret... i mentre baixes, sona la música d'Indiana Jones! Jo vull tornar a pujar!! Després es camina per l'Scenic Walkway, q són unes escales molt xules x l'interior del bosc fins l'Scenic Cableway, q és el més curt i encaixonat però espectacular per les Katoomba Falls, tot i q ara quasi no porten aigua. Passem un moment de crisi en què perdem el guia i part del grup i no sabem si hem d'agafar un telefèric més o no, i metrestant passegem per la botiga de souvenirs, llàstima que hem deixat les bosses amb els diners a la van! Finalment el guia ens porta a la prometedora botiga de candys q es mona però no té res (jo pensava q es tractava d'una fàbrica, estil Charlie Wonka, però no). I per acabar, el guia ens abandona al port del ferry. La tornada pel riu des de l'altra banda és preciosísima. Em crida l'atenció una família mixta on el marit parla alemany, la nena petita alemany i espanyol i la mare (que té aspecte de llatina) parla alemany, espanyol i anglès.
L'Ari no ha respost a l'SMS de la Cris. Passegem x The Rocks i veiem una mena de presentació luxosa a través de les enormes portes d'una illa de cases.
Comprem el sopar al Coles.
Mentre sopem apareix l'Ariadna, entusiasmadíssima de Kangaroo Island. Quan hem acabat de sopar l'Ari es prepara el seu i seguim xerrant. El backpacker segueix sent decadent, però ja comencem a fer-nos-el nostre.
27 D'AGOST
14è dia
Ens llevem súper d'hora x agafar el bus-van a Uluru. Arribem tan d'hora q hem d'esperar 10 minuts al bus fins q obren la guixeta x entrar al parc.
Ens tornem a trobar el xinito. La conductora ens dona cafè, jo li demano un cafè latte i la noia es pixa xq només té un termo miserable i quatre galetes, sort q la Cris i jo ahir havíem comprat uns croisantets de xocolata boníssims. La sortida de sol no és tan xula com la posta. Ara, la sortida del sol pel desert és espectacular. Hi ha un ocell q fa un soroll raríssim, gravo una mica de vídeo x tenir-lo.
Cada persona parla amb la conductora x explicar-li el recorregut q vol fer i on i quan la recolliran. Amb nosaltres la noia es penja i no ens deixa on volíem sinó al que hauría de ser el final del nostre recorregut, així q el fem al revés: primer el MALA WALK, des del Mala carpark fins el Kantju Gorge passant x Mala Puta; després fem tot un passeig de 45' passant x la terra de les dones o Pulari fins arribar al Kuniya carpark. Allà comencem el curt Kuniya Walk veient les pintures aborígens fins el Multitjulu Waterhole, on una parella de noi negre i noia blanca seuen relaxadíssimament i ens miren amb preocupació per si els prendrem el lloc. El millor és el Mala Walk, amb un punt on encenen la calefacció. La putada és q la tarja de la meva càmera de fer fotos decideix q ja no en fa ni una més, tot i q encara en queden 500, i hem de funcionar només amb la càmera de la Cris.
Tinc temps x menjar-me una pera asseguda en un comodíssim banc de tronc sota un cañizo mentre esperem q ens vingui a buscar un noi amb ulleres de surfista (i això q patíem durant tot el camí x si se'ns feia tard). Ell va saludant tothom amb qui es troba i en un moment donat fa el gest de Pulp Fiction a un cotxe q estic segura q no coneix de res, estan volats, aquests australians!
Recollim tot, agafem el bus q ens porta a l'aeroport altre cop amb el xinito i esperem a l'aeroport. A mi em fan un escaneig de la bossa al control de seguretat, passant fins i tot un aparell d'aquells que enregistren les "olors" (crec q busquen residus químics). La Cris es queda profundament adormida en qüestió de segons a la sala d'espera. L'avió ens porta a Melbourne però tenim el temps just x canviar d'avió i sortir cap a Sydney.
L'hostessa s'emociona xq xapurreja una mica d'espanyol. Per esgotament, no li expliquem q ja és la 3ª vegada q visitem Sydney i ens dóna tot un seguit de recomanacions de coses a fer allà. Ens insisteix en q anem a Bondi (pronunciat /bondái/) i ens indica on allotjar-nos i sortir de baretos. Ens sentim una mica culpables al veure tots els esforços de la bona dona, però ara ja no podem dir q li hem mentit... El paper rodó on ens escriu té una textura oliosa rara, li dic a la Cris q és el paper de la safata brut i ella s'escandalitza fins q esbrinem q el paper és així xq és anti-lliscant. L'arribada a la ciutat és espectacular, passant x sobre de la badia, l'Opera House, el Pont i tot.
Busquem un alberg + barato x dormir. El noi q tocava la guitarra al YHA ens havia recomanat 2 i els anem a buscar. Ens quedem al primer q trobem (Maze Backpackers), però és tan decadent amb tota la gent q ens mira des de la cuina i q es nota q viuen allà....
Passegem x The Rocks i busquem souvenirs pels amics. Just quan passegem pel Pont recordem q hi ha l'eclipse de lluna i el veiem des d'allà, amb la lluna sobre l'Opera House, és una visió tan privilegiada!
Tornem al YHA a buscar les backpacks, però abans comprem el sopar al badulaque de l'altre dia i sopem d'estrangis al YHA.
A l'habitació hi ha, com no, una japonesa dormint. Amb l'abric!
Ens llevem súper d'hora x agafar el bus-van a Uluru. Arribem tan d'hora q hem d'esperar 10 minuts al bus fins q obren la guixeta x entrar al parc.
Ens tornem a trobar el xinito. La conductora ens dona cafè, jo li demano un cafè latte i la noia es pixa xq només té un termo miserable i quatre galetes, sort q la Cris i jo ahir havíem comprat uns croisantets de xocolata boníssims. La sortida de sol no és tan xula com la posta. Ara, la sortida del sol pel desert és espectacular. Hi ha un ocell q fa un soroll raríssim, gravo una mica de vídeo x tenir-lo.
Cada persona parla amb la conductora x explicar-li el recorregut q vol fer i on i quan la recolliran. Amb nosaltres la noia es penja i no ens deixa on volíem sinó al que hauría de ser el final del nostre recorregut, així q el fem al revés: primer el MALA WALK, des del Mala carpark fins el Kantju Gorge passant x Mala Puta; després fem tot un passeig de 45' passant x la terra de les dones o Pulari fins arribar al Kuniya carpark. Allà comencem el curt Kuniya Walk veient les pintures aborígens fins el Multitjulu Waterhole, on una parella de noi negre i noia blanca seuen relaxadíssimament i ens miren amb preocupació per si els prendrem el lloc. El millor és el Mala Walk, amb un punt on encenen la calefacció. La putada és q la tarja de la meva càmera de fer fotos decideix q ja no en fa ni una més, tot i q encara en queden 500, i hem de funcionar només amb la càmera de la Cris.
Tinc temps x menjar-me una pera asseguda en un comodíssim banc de tronc sota un cañizo mentre esperem q ens vingui a buscar un noi amb ulleres de surfista (i això q patíem durant tot el camí x si se'ns feia tard). Ell va saludant tothom amb qui es troba i en un moment donat fa el gest de Pulp Fiction a un cotxe q estic segura q no coneix de res, estan volats, aquests australians!
Recollim tot, agafem el bus q ens porta a l'aeroport altre cop amb el xinito i esperem a l'aeroport. A mi em fan un escaneig de la bossa al control de seguretat, passant fins i tot un aparell d'aquells que enregistren les "olors" (crec q busquen residus químics). La Cris es queda profundament adormida en qüestió de segons a la sala d'espera. L'avió ens porta a Melbourne però tenim el temps just x canviar d'avió i sortir cap a Sydney.L'hostessa s'emociona xq xapurreja una mica d'espanyol. Per esgotament, no li expliquem q ja és la 3ª vegada q visitem Sydney i ens dóna tot un seguit de recomanacions de coses a fer allà. Ens insisteix en q anem a Bondi (pronunciat /bondái/) i ens indica on allotjar-nos i sortir de baretos. Ens sentim una mica culpables al veure tots els esforços de la bona dona, però ara ja no podem dir q li hem mentit... El paper rodó on ens escriu té una textura oliosa rara, li dic a la Cris q és el paper de la safata brut i ella s'escandalitza fins q esbrinem q el paper és així xq és anti-lliscant. L'arribada a la ciutat és espectacular, passant x sobre de la badia, l'Opera House, el Pont i tot.
Busquem un alberg + barato x dormir. El noi q tocava la guitarra al YHA ens havia recomanat 2 i els anem a buscar. Ens quedem al primer q trobem (Maze Backpackers), però és tan decadent amb tota la gent q ens mira des de la cuina i q es nota q viuen allà....
Passegem x The Rocks i busquem souvenirs pels amics. Just quan passegem pel Pont recordem q hi ha l'eclipse de lluna i el veiem des d'allà, amb la lluna sobre l'Opera House, és una visió tan privilegiada!
Tornem al YHA a buscar les backpacks, però abans comprem el sopar al badulaque de l'altre dia i sopem d'estrangis al YHA.
A l'habitació hi ha, com no, una japonesa dormint. Amb l'abric!
26 D'AGOST
13è dia
Ens llevem d'hora i correm a agafar tren a l'aeroport, xq a les 8:15 surt el nostre vol a Uluru.
A l'aeroport d'Ayers Rock només hi van viatgers q dormen al resort de Yulara, així q els busos estan pensats x cada vol i fins q tothom no té la maleta i s'ha pujat a un dels 2 busos q li toca, no sortim.
Descobrim l'alberg q pinta bé però les habitacions són de pena, llargues i estretes, fosques i atriborrades de lliteres i, com no, torna a haver-hi una tia dormint tot el dia.
Ens topem de cara amb una aborígen, alta, fosca i lletja però amb una mirada increíble. La segona i última aborígen q veurem més o menys d'aprop en tot el viatge.
La dona d'informació de viatges és una mica rància (pels standards australians), parlem amb ella 3 vegades fins q ens decidim i comprem un viatge en bus de línea a les Olgas (Kata Tjuta) x la tarda i a Uluru x demà al matí. I a la porta del parc natural ja pagarem els 25 A$ d'entrada.
Estem al desert, al bell mig del no-res, així q els autobusos de línea funcionen en realitat com a taxis de grup q et diuen a quina hora et porten i quan en vénen a buscar (guay, xq ens feia por perdre'l i quedar-nos tirades). Fa 19ºC de temperatura però pica molt el sol i hi ha un ambient molt sec q no havíem sentit mai a la vida. És una sensació desagradable i intensa, no de calor sino de q de cop et quedes sense saliva i no pots parlar ni obrir la boca x respirar i l'aire q t'entra pel nas és sec. Sí, ja sé q em repeteixo molt, però és q SEC és la paraula clau.
Anem a les Olgas. Parem a 2 miradors. A un d'ells hi ha una aranya gegant al lavabo. Ens sorprèn q a tots els toilets hi ha una injection disposal. Ens donen 2 h x passejar pel Kata Tjuta, q sembla el Montseny en diumenge x la quantitat de gent q puja i baixa. Només començar veiem una lizzard prenent el sol q es deixa fotografiar amb tota la calma, crec q mai m'acostumaré a això. Més tard sentim q un grup del nostre bus xerra amb una parella q s'han trobat q ja torna i q diuen q són espanyols, com aquelles noies d'allà al darrera (assenyalant-nos). Encara no entenc com podien saber q som espanyoles, si fa estona q no hem obert la boca xq l'ambient és tan absolutament sec q desapareix tota la saliva! Ens acostem i xerrem una mica amb ells, q torcen el nas quan diem q som de Barcelona (ells són de Santander).
Ens llevem d'hora i correm a agafar tren a l'aeroport, xq a les 8:15 surt el nostre vol a Uluru.
A l'aeroport d'Ayers Rock només hi van viatgers q dormen al resort de Yulara, així q els busos estan pensats x cada vol i fins q tothom no té la maleta i s'ha pujat a un dels 2 busos q li toca, no sortim.
Descobrim l'alberg q pinta bé però les habitacions són de pena, llargues i estretes, fosques i atriborrades de lliteres i, com no, torna a haver-hi una tia dormint tot el dia.
Ens topem de cara amb una aborígen, alta, fosca i lletja però amb una mirada increíble. La segona i última aborígen q veurem més o menys d'aprop en tot el viatge.
La dona d'informació de viatges és una mica rància (pels standards australians), parlem amb ella 3 vegades fins q ens decidim i comprem un viatge en bus de línea a les Olgas (Kata Tjuta) x la tarda i a Uluru x demà al matí. I a la porta del parc natural ja pagarem els 25 A$ d'entrada.
Estem al desert, al bell mig del no-res, així q els autobusos de línea funcionen en realitat com a taxis de grup q et diuen a quina hora et porten i quan en vénen a buscar (guay, xq ens feia por perdre'l i quedar-nos tirades). Fa 19ºC de temperatura però pica molt el sol i hi ha un ambient molt sec q no havíem sentit mai a la vida. És una sensació desagradable i intensa, no de calor sino de q de cop et quedes sense saliva i no pots parlar ni obrir la boca x respirar i l'aire q t'entra pel nas és sec. Sí, ja sé q em repeteixo molt, però és q SEC és la paraula clau.
Anem a les Olgas. Parem a 2 miradors. A un d'ells hi ha una aranya gegant al lavabo. Ens sorprèn q a tots els toilets hi ha una injection disposal. Ens donen 2 h x passejar pel Kata Tjuta, q sembla el Montseny en diumenge x la quantitat de gent q puja i baixa. Només començar veiem una lizzard prenent el sol q es deixa fotografiar amb tota la calma, crec q mai m'acostumaré a això. Més tard sentim q un grup del nostre bus xerra amb una parella q s'han trobat q ja torna i q diuen q són espanyols, com aquelles noies d'allà al darrera (assenyalant-nos). Encara no entenc com podien saber q som espanyoles, si fa estona q no hem obert la boca xq l'ambient és tan absolutament sec q desapareix tota la saliva! Ens acostem i xerrem una mica amb ells, q torcen el nas quan diem q som de Barcelona (ells són de Santander).
Sorprenentment hi ha un parell de fonts al camí. L'aigua és fastigosa i està protegida x vespes, però q vols?. És molt xulo, pensem q més q Uluru, pels seus canons, penya-segats i roques vermelles coronades amb vegetació.
Creiem q veurem la posta de sol aquí però el conductor ens diu q anirem a Uluru, q cap tour fa la posta de sol al Kata Tjuta. Mentre l'autobús-van es va allunyant de les Olgas, la gent del grup posa cares rares. Un xinès pregunta on anem i s'endú la gran decepció xq ja va veure ahir la posta de sol a Uluru i demà tenia pensat fer la sortida! Excepte uns escocesos, crec q tota la resta del grup pensava el mateix, q fariem la posta de sol a les Olgas. I és q al folleto ho diu d'una manera clara però q no es veu, xq en una línea posa "The Olgas walk + sunset" i a la línea de sota, q ningú no llegeix, posa "at Uluru".
Posta de sol espectacular q te cagas a Uluru. Ens fem fotos amb l'ajuda del xinito, q ens diu el nom després de q jo li insisteixi xq és conscient de q no el sabrem pronunciar i q en 2 segons se'ns haurà oblidat. És molt exigent amb l'enquadre, em fa mil correccions fins q li faig una foto q li agrada. El q té de meravellós Uluru i la seva posta de sol és el moment en q, després d'haver passat x diferents tons de vermell, s'encén com si algú li hagués ficat una espelma a dins. Per més fotos q faig, és impossible retratar aquesta llum tan especial, espero poder recordar-la sempre.
Després anem al YHA i allà agafem un bus gran dels q recorren el resort x anar al "centre vila", q sembla la Roca del Vallès, amb els seus cartellets de fusta i les seves botigues de souvenirs en forma de plaça de cartró pedra. Ens fiquem al super i comprem patates i carn per fer a la bbq. A la tornada no sabem on agafar el bus i la gent q passa ens pregunta a nosaltres.
Al YHA resulta q no ens podem fer la carn a la bbq xq és exclusiva pels q compren tot el pack, així q anem a la cuina. Em barallo amb la japonesa q no ens vol deixar un fogó dels 4 q té i mentre m'estic cagant en ella se'ns adreça un català de les terres de Ponent q viatja en cotxe amb un francès i ens explica q han acampat entre cangurs. La Cris li demana una mica d'arròs x acompanyar la carn fastigosa empanada q hem comprat i q tenia millor pinta abans d'obrir l'envàs. Sopem a fora i anem a dormir. Dormim dins el sac x mandra d'haver de fer el llit. És el 2n i últim dia q el farem servir, tot i q no feia falta.
Creiem q veurem la posta de sol aquí però el conductor ens diu q anirem a Uluru, q cap tour fa la posta de sol al Kata Tjuta. Mentre l'autobús-van es va allunyant de les Olgas, la gent del grup posa cares rares. Un xinès pregunta on anem i s'endú la gran decepció xq ja va veure ahir la posta de sol a Uluru i demà tenia pensat fer la sortida! Excepte uns escocesos, crec q tota la resta del grup pensava el mateix, q fariem la posta de sol a les Olgas. I és q al folleto ho diu d'una manera clara però q no es veu, xq en una línea posa "The Olgas walk + sunset" i a la línea de sota, q ningú no llegeix, posa "at Uluru".
Posta de sol espectacular q te cagas a Uluru. Ens fem fotos amb l'ajuda del xinito, q ens diu el nom després de q jo li insisteixi xq és conscient de q no el sabrem pronunciar i q en 2 segons se'ns haurà oblidat. És molt exigent amb l'enquadre, em fa mil correccions fins q li faig una foto q li agrada. El q té de meravellós Uluru i la seva posta de sol és el moment en q, després d'haver passat x diferents tons de vermell, s'encén com si algú li hagués ficat una espelma a dins. Per més fotos q faig, és impossible retratar aquesta llum tan especial, espero poder recordar-la sempre.
Després anem al YHA i allà agafem un bus gran dels q recorren el resort x anar al "centre vila", q sembla la Roca del Vallès, amb els seus cartellets de fusta i les seves botigues de souvenirs en forma de plaça de cartró pedra. Ens fiquem al super i comprem patates i carn per fer a la bbq. A la tornada no sabem on agafar el bus i la gent q passa ens pregunta a nosaltres.
Al YHA resulta q no ens podem fer la carn a la bbq xq és exclusiva pels q compren tot el pack, així q anem a la cuina. Em barallo amb la japonesa q no ens vol deixar un fogó dels 4 q té i mentre m'estic cagant en ella se'ns adreça un català de les terres de Ponent q viatja en cotxe amb un francès i ens explica q han acampat entre cangurs. La Cris li demana una mica d'arròs x acompanyar la carn fastigosa empanada q hem comprat i q tenia millor pinta abans d'obrir l'envàs. Sopem a fora i anem a dormir. Dormim dins el sac x mandra d'haver de fer el llit. És el 2n i últim dia q el farem servir, tot i q no feia falta.
28/9/07
25 D'AGOST
12è dia
El Jason ens deixa a l'aeroport, però se'ns escapa l'avió a Sydney.
Es veu q surt de la terminal internacional i se suposa q ho posava a l'e-mail de confirmació, però com q no el vam mirar... I amb 1 h. d'antelació ja no ens deixen ni intentar anar a l'altra terminal. Ens venen, a nosaltres i a uns altres aussies q, com nosaltres, han comprat el bitllet x internet i només s'han mirat l'SMS de confirmació al mòbil, un bitllet per les 10. Però quan anem a fer el check-in resulta q no s'ha fet la reserva i hem de tornar a protestar a l'altre mostrador, on el tio ens ho arregla x un tercer vol. I a sobre es trenca la cinta de transport de les maletes i es forma un petit caos x facturar q el personal resol amb una efectivitat q em deixa bocabadada, això passa a Bcn i no sortim d'allà en 3 dies! Ens porten aigua i galetes i van facturant x ordre de sortida dels vols.
Finalment arribem a Syd a l'hora de dinar. Agafem el tren i decidim allotjar-nos al YHA Central.
Anem al jardí botànic i passegem una estona fins q el tanquen i ens fan sortir. Es fa de nit i veiem un rat-penat gegant sortint. De seguida surten 3 més i de seguida comencen a sortir rat-penats i més rat-penats com en una peli de terror, tapant tot el tros de cel x sobre dels nostres caps en direcció a la part més fosca de la ciutat i tapant la lluna plena. És impressionant, a la Cris no li fa cap gràcia i vol marxar com sigui, però jo estic hipnotitzada.
Tornem caminant a Circular Quay i fem un cafè gegant a Starbucks. Busquem un coles x comprar menjar. Sopem i dormim al YHA Central, q és un youth hostel fantàstic.
El Jason ens deixa a l'aeroport, però se'ns escapa l'avió a Sydney.
Es veu q surt de la terminal internacional i se suposa q ho posava a l'e-mail de confirmació, però com q no el vam mirar... I amb 1 h. d'antelació ja no ens deixen ni intentar anar a l'altra terminal. Ens venen, a nosaltres i a uns altres aussies q, com nosaltres, han comprat el bitllet x internet i només s'han mirat l'SMS de confirmació al mòbil, un bitllet per les 10. Però quan anem a fer el check-in resulta q no s'ha fet la reserva i hem de tornar a protestar a l'altre mostrador, on el tio ens ho arregla x un tercer vol. I a sobre es trenca la cinta de transport de les maletes i es forma un petit caos x facturar q el personal resol amb una efectivitat q em deixa bocabadada, això passa a Bcn i no sortim d'allà en 3 dies! Ens porten aigua i galetes i van facturant x ordre de sortida dels vols.
Finalment arribem a Syd a l'hora de dinar. Agafem el tren i decidim allotjar-nos al YHA Central.
Anem al jardí botànic i passegem una estona fins q el tanquen i ens fan sortir. Es fa de nit i veiem un rat-penat gegant sortint. De seguida surten 3 més i de seguida comencen a sortir rat-penats i més rat-penats com en una peli de terror, tapant tot el tros de cel x sobre dels nostres caps en direcció a la part més fosca de la ciutat i tapant la lluna plena. És impressionant, a la Cris no li fa cap gràcia i vol marxar com sigui, però jo estic hipnotitzada.
Tornem caminant a Circular Quay i fem un cafè gegant a Starbucks. Busquem un coles x comprar menjar. Sopem i dormim al YHA Central, q és un youth hostel fantàstic.
24 D'AGOST
11è dia
L'Ari s'aixeca molt d'hora i se'n va a agafar l'avió a Victoria i després a Kangaroo Island. He d'aguantar la Jazzie pel collaret, xq la persegueix. I després he de lluitar xq no es fiqui dins el sac amb mi!
El Jason i la seva nòvia se'n van a treballar d'hora, així q esmorzem la Cris i jo soles i sortim a passejar x Bris. Ahir no vam treure gaire clar el q podíem fer x aquí, però descartem la idea del zoo.
Agafem un ferry pel riu i ens plantem al centre, a passejar sota la fina pluja pel jardí botànic i pel centre. Dinem un kebab amb uns ibis lletjos a rabiar amb les plomes despentinades x la pluja. No són amenaçadors, salten derrapant còmicament x les taules, però es passegen com si fossin coloms i, amb el seu enorme cos i el seu béc adquireixen un aire intimidatori.
Després anem al centre, amb tots els seus comerços i la botiga de sabates crocs.
Sopem amb el Jason a un restaurant vietnamita a Chinatown. Primer mirem uns quants restaurants i anem a comprar el vi i, al tornar, com q no hem reservat, encara hem d'esperar un munt d'estona al carrer x la taula. Si haguéssim reservat, joder, Jason!
El J. ens porta a un pub irlandès q és on van els aussies. Està ple a rebentar i té un guitarrista i un bateria fent música en directe. Es veu q és normalíssim, ningú els fa cas. Se'ns acosta un noi amb pinta de "quarterback" i ens dóna conversa una estona, després se'n va. Estem tan cansades! És guay poder veure la marxa nocturna, però volem anar al llit!
Definitivament, el Jason és un empanat. I si el torno a sentir dir "yeaaahhh, should be right... /it's up to you... / it should be right..." juro q l'estrangularé!
L'Ari s'aixeca molt d'hora i se'n va a agafar l'avió a Victoria i després a Kangaroo Island. He d'aguantar la Jazzie pel collaret, xq la persegueix. I després he de lluitar xq no es fiqui dins el sac amb mi!
El Jason i la seva nòvia se'n van a treballar d'hora, així q esmorzem la Cris i jo soles i sortim a passejar x Bris. Ahir no vam treure gaire clar el q podíem fer x aquí, però descartem la idea del zoo.
Agafem un ferry pel riu i ens plantem al centre, a passejar sota la fina pluja pel jardí botànic i pel centre. Dinem un kebab amb uns ibis lletjos a rabiar amb les plomes despentinades x la pluja. No són amenaçadors, salten derrapant còmicament x les taules, però es passegen com si fossin coloms i, amb el seu enorme cos i el seu béc adquireixen un aire intimidatori.Després anem al centre, amb tots els seus comerços i la botiga de sabates crocs.
Sopem amb el Jason a un restaurant vietnamita a Chinatown. Primer mirem uns quants restaurants i anem a comprar el vi i, al tornar, com q no hem reservat, encara hem d'esperar un munt d'estona al carrer x la taula. Si haguéssim reservat, joder, Jason!
El J. ens porta a un pub irlandès q és on van els aussies. Està ple a rebentar i té un guitarrista i un bateria fent música en directe. Es veu q és normalíssim, ningú els fa cas. Se'ns acosta un noi amb pinta de "quarterback" i ens dóna conversa una estona, després se'n va. Estem tan cansades! És guay poder veure la marxa nocturna, però volem anar al llit!
Definitivament, el Jason és un empanat. I si el torno a sentir dir "yeaaahhh, should be right... /it's up to you... / it should be right..." juro q l'estrangularé!
23 D'AGOST
10è dia
Bus a Brisbane . La primera q es lleva (jo) va a recepció a demanar un taxi x anar a l'estació d'autobusos. Hi arribem en 15' i mentre jo guardo les bosses l'Ari i la Cris van a buscar iogurts x esmorzar. No ens dóna temps a acabar-los i els llencem, però al fer el check-in resulta q ahir hi va haver un error al fer els canvis al telèfon amb la Greyhound i jo estava apuntada al bus de les 6 del matí en comptes del de les 9. Amb la resolució i bon humor habitual dels australians, el barbut, canós i musculós conductor em fa passar a les oficines i des de la porta ja li crida a l'home q ven els bitllets si té lloc a casa seva x acollir algú q ha perdut el bus i ell respon una cosa semblant a q té un cobert al jardí. Mentre fan broma veig q l'home tecleja a tota velocitat x poder-me canviar el tíquet, són tan eficients!! El conductor em pregunta "Però x q vols marxar a les 9?" "Xq vull anar amb les meves amigues..." "I x q no marxeu totes a les 10? Només us costa 1 A$ canviar el bitllet, i com q el bus fa menys parades arribareu 2 hores abans". Els hi dic a les altres i acceptem el consell. Com q ara tenim una hora lliure, deixem les bosses a l'oficina i anem a fer un volt x unes galeries q tot just comencen a obrir. La Cris està una mica mosca xq no para d'enviar-li missatges contradictoris marejant al Jason sobre a quina hora ens ha de venir a buscar.
El següent conductor d'autobús és jove i simpàtic i, com sempre, fa la típica xerrada de q no li embrutem el vàter i q ens cordem el cinturó de seguretat. Pel camí tb ens ensenya una granja q ha de ser inundada x fer un embassament i, en arribar a Brisbane, anuncia: "Well, we have arrived to Sydney (mirades al·lucinades primer i divertides després dels passatgers). Note that we are on the second floor of the station and you can go down two ways: you can jump from that balcony, that should be the fastest, but you could harm yourselves. Or you can go through that door on your right handside and down the stairs."
Dinem tot esperant el Jason a les escales de la porta principal de l'estació d'autobusos q donen al carrer. Plovisqueja, però tot i això el Jason, l'australià més empanat de tot el continent, ens porta al mirador. Després anem a buscar a la seva nòvia i anem a comprar pa i vi. Nosaltres paguem el vi, ja q ens conviden, i és car! Ens fan de sopar Aussie BBQ i menjem salsitxes de cangur.
Dormim estrenant els sacs. No feia cap falta, però així el Jason i la seva nòvia s'estalvien rentar llençols i nosaltres ens treiem la sensació de que hem carregat els sacs per no res.
Bus a Brisbane . La primera q es lleva (jo) va a recepció a demanar un taxi x anar a l'estació d'autobusos. Hi arribem en 15' i mentre jo guardo les bosses l'Ari i la Cris van a buscar iogurts x esmorzar. No ens dóna temps a acabar-los i els llencem, però al fer el check-in resulta q ahir hi va haver un error al fer els canvis al telèfon amb la Greyhound i jo estava apuntada al bus de les 6 del matí en comptes del de les 9. Amb la resolució i bon humor habitual dels australians, el barbut, canós i musculós conductor em fa passar a les oficines i des de la porta ja li crida a l'home q ven els bitllets si té lloc a casa seva x acollir algú q ha perdut el bus i ell respon una cosa semblant a q té un cobert al jardí. Mentre fan broma veig q l'home tecleja a tota velocitat x poder-me canviar el tíquet, són tan eficients!! El conductor em pregunta "Però x q vols marxar a les 9?" "Xq vull anar amb les meves amigues..." "I x q no marxeu totes a les 10? Només us costa 1 A$ canviar el bitllet, i com q el bus fa menys parades arribareu 2 hores abans". Els hi dic a les altres i acceptem el consell. Com q ara tenim una hora lliure, deixem les bosses a l'oficina i anem a fer un volt x unes galeries q tot just comencen a obrir. La Cris està una mica mosca xq no para d'enviar-li missatges contradictoris marejant al Jason sobre a quina hora ens ha de venir a buscar.
El següent conductor d'autobús és jove i simpàtic i, com sempre, fa la típica xerrada de q no li embrutem el vàter i q ens cordem el cinturó de seguretat. Pel camí tb ens ensenya una granja q ha de ser inundada x fer un embassament i, en arribar a Brisbane, anuncia: "Well, we have arrived to Sydney (mirades al·lucinades primer i divertides després dels passatgers). Note that we are on the second floor of the station and you can go down two ways: you can jump from that balcony, that should be the fastest, but you could harm yourselves. Or you can go through that door on your right handside and down the stairs."
Dinem tot esperant el Jason a les escales de la porta principal de l'estació d'autobusos q donen al carrer. Plovisqueja, però tot i això el Jason, l'australià més empanat de tot el continent, ens porta al mirador. Després anem a buscar a la seva nòvia i anem a comprar pa i vi. Nosaltres paguem el vi, ja q ens conviden, i és car! Ens fan de sopar Aussie BBQ i menjem salsitxes de cangur.
Dormim estrenant els sacs. No feia cap falta, però així el Jason i la seva nòvia s'estalvien rentar llençols i nosaltres ens treiem la sensació de que hem carregat els sacs per no res.
14/9/07
22 D'AGOST
9è dia
Aventura a Fraser
El segon dia a Fraser comença molt d'hora, l'Ari i jo ens llevem per anar a veure la sortida de sol però fem tard... és que ens vam refiar de l'hora de la sortida de sol en comptes de l'hora de l'albada... De toda manera està bé. Ahir semblava q estàvem bojes quan l'Ari li va preguntar al John l'hora, tothom ens mirava com si fóssim freakis, sobretot tenint en compte el concepte q tenen a fora dels espanyols. I resulta q avui no érem les úniques a la platja!
Mentrestant el John ha preparat les taules per fer un esmorzar de luxe, amb torrades calentes i tot. Hi ha un moment de crisi quan se'n va la llum, xq deixa de funcionar la torradora, però després torna.
Ja hi som un altre cop, al camió circulant per la platja.
Pugem a peu a Indian Head i encara no hem arribat a dalt de tot (jo estic distreta fent fotos a un ocellet) q sento el Matt cridant "Eva, look, whales!". Ostia!! Hi ha com a mínim 4 grups de balenes i un de dofins. Llàstima q no salten i només es veu el xorro d'aire quan respiren... Els dofins sí q fan espectacle, sacsejant les cues juganerament. Q guay q el John m'ha deixat els seus binocles x veure millor mentre ell va a buscar el niu d'una sea eagle. I tb veiem, a simple vista des de dalt del penya-segat, stingrays. No hi ha taurons, no es pot tenir tot...
Al baixar ens espera una mala notícia: el camió no arrenca. El Matt m'ho intenta explicar, però entre el meu anglès i els meus coneixements d'informàtica no entenc ni un borrall... algo així com q s'ha obstruit un filtre d'aire o de sorra o de noséquè. Passem dos hores esperant fins q arriba el mecànic. Sort q fa solet, només ens preocupa una mica cremar-nos i ens embadurnem de crema factor 60. El problema és q, al perdre tant de temps aquí, ens atraparà una tempesta... Vaig a copiar l'e-mail q li vaig enviar a la Chris (del Wings) sobre la nostra aventura:
"So you had bad weather in Fraser Island? You were lucky, mate! Let me explain what happened to us... The first day in Fraser Island was ok, we saw the forest, we swam in Lake Wabby, we drove along the beach, we had a delicious supper and slept on a very comfortable tent. The second day began ok, we climbed the cliff of Indian Head but... when we went down, our coach didn't work. Our guide tried to solve the problem, but we had to wait for 2 hours until the mechanic arrived and repaired it. We headed for the wreck ship but it began to rain. But the rain wasn't the problem, the problem was that due to the storm, the tide rose dangerously quickly. And there we were, our coach getting stuck every now and then in the sand, rain poaring and the sea licking the wheels... and no toilets! (try to pee under the rain, with 3 more girls, worried about dingos, and you'll see how difficult it is). Then we came to a stream wider than the ones that we had passed before and there we found 2 french guys whose 4x4 car was stuck into the water and we had to rescue them. And when we were going back to catch the ferry, we ran out of petrol. And we had to wait for another hour for someone to come with petrol. Incredible, isn't it? I thought we would miss the last ferry too, but no, this time we were lucky and we could arrive at Hervey Bay at 7 pm. We were starving, because we had had nothing to eat since breakfast... And that's it, our adventure in Fraser Island. "
Doncs sí, des de la sortida d'Indian Head només vam parar per rescatar els francesos, per esperar la gasolina i per pixar. Aquí penjo el vídeo q vaig gravar del rescat, estàvem tots fent fotos xq el John no ens deixava acostar-nos x ajudar, tot i q el Matt i l'americà no li van fer ni cas. Anàvem circulant x la platja i de cop i volta el Matt s'aixeca i amb una urgència de mort crida "Open the door, John!!! Open the door, John!!!". Ens quedem tots a quadres, xq ningú ha vist res encara... Baixem i veiem l'espectacle: un 4x4 totalment encallat al mig del riu, amb un tio dret a sobre i un altre a dins intentant arrencar mentre l'aigua els va cobrint. En només 5 minuts l'aigua ha arribat al nivell del capó! El Matt i l'americà no paren de córrer amunt i avall intentant convènce'ls xq baixin i ajudant-los a portar les bosses. El conductor del camió cisterna q anava davant nostre extén la manguera x lligar-la i remolcar el cotxe, però s'adona q és inútil. Adéu als 2000 euros de fiança. Al final ens emportem els nois, q tenen 18 i 21 anys. El més jove està traumatitzat, no obre la boca ni aixeca els ulls del terra en tot el camí. El primer q fa el John és demanar-los el passaport i explicar-los q en el proper creuament nosaltres anirem a buscar el ferry i ells es quedaran amb el camió cisterna, q els portarà a un lodge a dormir tot i q no és el q ells ja tenien contractat. Dies + tard, a Brisbane, la nòvia del Jason ens explicarà q ho va veure a les notícies. Seguim circulant x l'interior de l'illa amb el John finalment callat. Són 5 hores asseguts al camió q ens posen de mal humor i això repercutirà en una avaluació fatal de l'excursió i en demanar-li al John q ens tornin els diners, però x fer la reclamació hauríem d'anar demà a les oficines i segons el nostre planning aquesta mateixa nit tenim un bus a Brisbane.
Al ferry em marejo i m'assec a unes escales on fa un fred q pela xq em dóni l'aire. Se m'asseu un mariner al costat q em pregunta què faig allà i quan li explico ell em diu q no s'ha marejat mai i em pregunta si és la mateixa sensació q quan t'emborratxes, jajaja.
El John insisteix en q passem la nit a Hervey Bay, fins i tot ens ofereix a nosaltres i a les irlandeses (q s'han quedat sense bambes xq els francesos es van liar i es van emportar una bossa seva) q anem a sopar les pizzes q paga l'empresa com a indemnització a casa seva. És tot un detall i és molt bon home, però quina ratllada seguir amb aquest home q no calla! Al final acabo preguntant a les franceses on s'allotgen, diuen q al YHA i decidim q passarem la nit allà i canviarem el bus.
Resulta ser una bona idea, xq quasi tothom està al YHA i fem pinya sopant més o menys tots junts, ara uns i ara altres, en funció de quan arriben les pizzes (fem torns amb les irlandeses x esperar-les al porxo sota la pluja). L'Ari no pot menjar pizza i es compra una hamburguesa al bar. El cambrer és molt graciós i al final s'acaba emportant els trossos de pizza, les begudes i les alitas de pollo q ens han sobrat. La negra londinenca ens presenta un holandès q ella va conèixer el dia abans esmorzant i ell, els alemanys, les franceses i nosaltres passem una bona estona jugant a un joc de construcció dels alemanys i comentant l'aventura.
Aventura a Fraser
El segon dia a Fraser comença molt d'hora, l'Ari i jo ens llevem per anar a veure la sortida de sol però fem tard... és que ens vam refiar de l'hora de la sortida de sol en comptes de l'hora de l'albada... De toda manera està bé. Ahir semblava q estàvem bojes quan l'Ari li va preguntar al John l'hora, tothom ens mirava com si fóssim freakis, sobretot tenint en compte el concepte q tenen a fora dels espanyols. I resulta q avui no érem les úniques a la platja!
Mentrestant el John ha preparat les taules per fer un esmorzar de luxe, amb torrades calentes i tot. Hi ha un moment de crisi quan se'n va la llum, xq deixa de funcionar la torradora, però després torna.
Ja hi som un altre cop, al camió circulant per la platja.
Pugem a peu a Indian Head i encara no hem arribat a dalt de tot (jo estic distreta fent fotos a un ocellet) q sento el Matt cridant "Eva, look, whales!". Ostia!! Hi ha com a mínim 4 grups de balenes i un de dofins. Llàstima q no salten i només es veu el xorro d'aire quan respiren... Els dofins sí q fan espectacle, sacsejant les cues juganerament. Q guay q el John m'ha deixat els seus binocles x veure millor mentre ell va a buscar el niu d'una sea eagle. I tb veiem, a simple vista des de dalt del penya-segat, stingrays. No hi ha taurons, no es pot tenir tot...
Al baixar ens espera una mala notícia: el camió no arrenca. El Matt m'ho intenta explicar, però entre el meu anglès i els meus coneixements d'informàtica no entenc ni un borrall... algo així com q s'ha obstruit un filtre d'aire o de sorra o de noséquè. Passem dos hores esperant fins q arriba el mecànic. Sort q fa solet, només ens preocupa una mica cremar-nos i ens embadurnem de crema factor 60. El problema és q, al perdre tant de temps aquí, ens atraparà una tempesta... Vaig a copiar l'e-mail q li vaig enviar a la Chris (del Wings) sobre la nostra aventura:
"So you had bad weather in Fraser Island? You were lucky, mate! Let me explain what happened to us... The first day in Fraser Island was ok, we saw the forest, we swam in Lake Wabby, we drove along the beach, we had a delicious supper and slept on a very comfortable tent. The second day began ok, we climbed the cliff of Indian Head but... when we went down, our coach didn't work. Our guide tried to solve the problem, but we had to wait for 2 hours until the mechanic arrived and repaired it. We headed for the wreck ship but it began to rain. But the rain wasn't the problem, the problem was that due to the storm, the tide rose dangerously quickly. And there we were, our coach getting stuck every now and then in the sand, rain poaring and the sea licking the wheels... and no toilets! (try to pee under the rain, with 3 more girls, worried about dingos, and you'll see how difficult it is). Then we came to a stream wider than the ones that we had passed before and there we found 2 french guys whose 4x4 car was stuck into the water and we had to rescue them. And when we were going back to catch the ferry, we ran out of petrol. And we had to wait for another hour for someone to come with petrol. Incredible, isn't it? I thought we would miss the last ferry too, but no, this time we were lucky and we could arrive at Hervey Bay at 7 pm. We were starving, because we had had nothing to eat since breakfast... And that's it, our adventure in Fraser Island. "
Doncs sí, des de la sortida d'Indian Head només vam parar per rescatar els francesos, per esperar la gasolina i per pixar. Aquí penjo el vídeo q vaig gravar del rescat, estàvem tots fent fotos xq el John no ens deixava acostar-nos x ajudar, tot i q el Matt i l'americà no li van fer ni cas. Anàvem circulant x la platja i de cop i volta el Matt s'aixeca i amb una urgència de mort crida "Open the door, John!!! Open the door, John!!!". Ens quedem tots a quadres, xq ningú ha vist res encara... Baixem i veiem l'espectacle: un 4x4 totalment encallat al mig del riu, amb un tio dret a sobre i un altre a dins intentant arrencar mentre l'aigua els va cobrint. En només 5 minuts l'aigua ha arribat al nivell del capó! El Matt i l'americà no paren de córrer amunt i avall intentant convènce'ls xq baixin i ajudant-los a portar les bosses. El conductor del camió cisterna q anava davant nostre extén la manguera x lligar-la i remolcar el cotxe, però s'adona q és inútil. Adéu als 2000 euros de fiança. Al final ens emportem els nois, q tenen 18 i 21 anys. El més jove està traumatitzat, no obre la boca ni aixeca els ulls del terra en tot el camí. El primer q fa el John és demanar-los el passaport i explicar-los q en el proper creuament nosaltres anirem a buscar el ferry i ells es quedaran amb el camió cisterna, q els portarà a un lodge a dormir tot i q no és el q ells ja tenien contractat. Dies + tard, a Brisbane, la nòvia del Jason ens explicarà q ho va veure a les notícies. Seguim circulant x l'interior de l'illa amb el John finalment callat. Són 5 hores asseguts al camió q ens posen de mal humor i això repercutirà en una avaluació fatal de l'excursió i en demanar-li al John q ens tornin els diners, però x fer la reclamació hauríem d'anar demà a les oficines i segons el nostre planning aquesta mateixa nit tenim un bus a Brisbane.
Al ferry em marejo i m'assec a unes escales on fa un fred q pela xq em dóni l'aire. Se m'asseu un mariner al costat q em pregunta què faig allà i quan li explico ell em diu q no s'ha marejat mai i em pregunta si és la mateixa sensació q quan t'emborratxes, jajaja.
El John insisteix en q passem la nit a Hervey Bay, fins i tot ens ofereix a nosaltres i a les irlandeses (q s'han quedat sense bambes xq els francesos es van liar i es van emportar una bossa seva) q anem a sopar les pizzes q paga l'empresa com a indemnització a casa seva. És tot un detall i és molt bon home, però quina ratllada seguir amb aquest home q no calla! Al final acabo preguntant a les franceses on s'allotgen, diuen q al YHA i decidim q passarem la nit allà i canviarem el bus.
Resulta ser una bona idea, xq quasi tothom està al YHA i fem pinya sopant més o menys tots junts, ara uns i ara altres, en funció de quan arriben les pizzes (fem torns amb les irlandeses x esperar-les al porxo sota la pluja). L'Ari no pot menjar pizza i es compra una hamburguesa al bar. El cambrer és molt graciós i al final s'acaba emportant els trossos de pizza, les begudes i les alitas de pollo q ens han sobrat. La negra londinenca ens presenta un holandès q ella va conèixer el dia abans esmorzant i ell, els alemanys, les franceses i nosaltres passem una bona estona jugant a un joc de construcció dels alemanys i comentant l'aventura.
21 D'AGOST
8è dia
Arribem a Hervey Bay a les 6:50.
Els de The Fraser Island Company ens havien dit q ens recollirien a les 7:30, així q creiem q tenim temps x arreglar-nos una mica i esmorzar, però de seguida arriba el John i ens porta a esmorzar a McDonald's (Jo em prenc un muffin enorme i boníssim).
El John és un home totalment calb, prim però musculós, de caminar decidit i botes amb fundes per sobre de l'alçada dels mitjons. I xerraire, joder si xerra, al principi ens fa gràcia però al final ratlla una mica. És un d'aquests culs inquiets que va néixer a Nova Zelanda i que va canviant de feina (dins el ram de guia turístic) per anar viatjant per Austràlia. Porta 3 mesos a Fraser.
Recollim els altres vint-i-pico membres de l'excursió als diferents hostals (la majoria venen del YHA) i anem a Fraser Island amb el ferry.
El que més ens impresiona a tots és el vehicle on anem, un camió militar Mercedes 4x4 de la II Guerra Mundial, amb una porta amb escala al darrera.
Al meu costat s'asseu el Matt /Met/, de Melbourne. En realitat, és de Tasmania però fa 2 anys q viu a Melbourne. Ha vingut a visitar la seva germana, q viu a Hervey.
De seguida ens adonem q ha sigut una gran idea contractar aquesta excursió en comptes de llogar un 4x4 i conduir nosaltres, xq els camins són de sorra humida lliscant, amb roderes marcades, terríblement difícil de conduir.
Passem x la subtropical forest i fem una caminada fins un llac d'aigues verdes i dolces on alguns (entre ells jo) ens banyem. És el Lake Wabby. Hi ha uns catfish força grossos. El John promet q no hi ha cocodrils però sí uns ànecs molt xulos que no veiem. Sí veiem la sea eagle. El melbournià ha anat descalç i xerrant amb el John tota la pujada com si fos el més normal del món i nosaltres esbufeguem darrera seu intentant mantenir el ritme.
Tornem al camió tot escalant una duna a la q només li falten els camells...
Recorrem la platja. Veiem petjades de dingo.
Arribem a un lodge on dinem tots separats, em sembla q som una merda de grup. Tornem a l'interior x veure un altre llac (crec que és el Birrabeen), però ara no fa calor x banyar-se. A l'aparcament hem vist una lizzard enorme prenent el sol a un arbre.
Seguim x la platja i passem de llarg el wreck ship (que se suposa veurem demà).
Arribem al camping i ens distribueixen les tendes, q són dobles. El John ha comptat malament i penso q em tocarà dormir amb el Matt, però no, perquè sobra una tenda. L'Ari dorm sola i el Matt també.
Sopem un peix molt bo q prepara el John allà mateix. A l'Ari li ha fet un peix diferent, com q és celíaca... i pel q ella diu, molt més bo q el nostre! Per fi bevem una mica d'aquell vi rosat q l'Ari va comprar a Airlie Beach. Està bo, per cert. Em fa molta gràcia q els venguin en bosses d'alumini, és extrany això de vessar el vi d'una bossa tota flonja... Però seguim sense acabar-lo (al final, demà l'Ari es cansarà de carregar-lo i el llençarà. Jo no entenc xq no ha volgut compartir-lo amb el grup, hauríem quedat de puta mare).
Conversem amb les franceses (mare i filla, la mare no parla anglès però sí una mica d'espanyol), el Matt i el noi de San Francisco. No som tan mal grup, després de tot.
El John ens obliga a presentar-nos. Hi ha les 2 irlandeses, 2 locals q s'asseuen davant meu però no han xerrat amb ningú (bé, ell és d'aquí i se n'ha anat a viure a Anglaterra, d'on és la novia que ha portat per ensenyar-li el país), les 2 franceses, el Matt, 2 locals més, la negra londinenca, els 2 de San Francisco, nosaltres 3 i la parella d'alemanys. En total som 24, el camió va ple.
Hem de fer servir una clau x anar als lavabos pels animals.
Arribem a Hervey Bay a les 6:50.
Els de The Fraser Island Company ens havien dit q ens recollirien a les 7:30, així q creiem q tenim temps x arreglar-nos una mica i esmorzar, però de seguida arriba el John i ens porta a esmorzar a McDonald's (Jo em prenc un muffin enorme i boníssim).
El John és un home totalment calb, prim però musculós, de caminar decidit i botes amb fundes per sobre de l'alçada dels mitjons. I xerraire, joder si xerra, al principi ens fa gràcia però al final ratlla una mica. És un d'aquests culs inquiets que va néixer a Nova Zelanda i que va canviant de feina (dins el ram de guia turístic) per anar viatjant per Austràlia. Porta 3 mesos a Fraser.
Recollim els altres vint-i-pico membres de l'excursió als diferents hostals (la majoria venen del YHA) i anem a Fraser Island amb el ferry.
El que més ens impresiona a tots és el vehicle on anem, un camió militar Mercedes 4x4 de la II Guerra Mundial, amb una porta amb escala al darrera.
Al meu costat s'asseu el Matt /Met/, de Melbourne. En realitat, és de Tasmania però fa 2 anys q viu a Melbourne. Ha vingut a visitar la seva germana, q viu a Hervey.De seguida ens adonem q ha sigut una gran idea contractar aquesta excursió en comptes de llogar un 4x4 i conduir nosaltres, xq els camins són de sorra humida lliscant, amb roderes marcades, terríblement difícil de conduir.
Passem x la subtropical forest i fem una caminada fins un llac d'aigues verdes i dolces on alguns (entre ells jo) ens banyem. És el Lake Wabby. Hi ha uns catfish força grossos. El John promet q no hi ha cocodrils però sí uns ànecs molt xulos que no veiem. Sí veiem la sea eagle. El melbournià ha anat descalç i xerrant amb el John tota la pujada com si fos el més normal del món i nosaltres esbufeguem darrera seu intentant mantenir el ritme.
Tornem al camió tot escalant una duna a la q només li falten els camells...
Recorrem la platja. Veiem petjades de dingo.
Arribem a un lodge on dinem tots separats, em sembla q som una merda de grup. Tornem a l'interior x veure un altre llac (crec que és el Birrabeen), però ara no fa calor x banyar-se. A l'aparcament hem vist una lizzard enorme prenent el sol a un arbre.
Seguim x la platja i passem de llarg el wreck ship (que se suposa veurem demà).
Arribem al camping i ens distribueixen les tendes, q són dobles. El John ha comptat malament i penso q em tocarà dormir amb el Matt, però no, perquè sobra una tenda. L'Ari dorm sola i el Matt també.
Sopem un peix molt bo q prepara el John allà mateix. A l'Ari li ha fet un peix diferent, com q és celíaca... i pel q ella diu, molt més bo q el nostre! Per fi bevem una mica d'aquell vi rosat q l'Ari va comprar a Airlie Beach. Està bo, per cert. Em fa molta gràcia q els venguin en bosses d'alumini, és extrany això de vessar el vi d'una bossa tota flonja... Però seguim sense acabar-lo (al final, demà l'Ari es cansarà de carregar-lo i el llençarà. Jo no entenc xq no ha volgut compartir-lo amb el grup, hauríem quedat de puta mare).
Conversem amb les franceses (mare i filla, la mare no parla anglès però sí una mica d'espanyol), el Matt i el noi de San Francisco. No som tan mal grup, després de tot.
El John ens obliga a presentar-nos. Hi ha les 2 irlandeses, 2 locals q s'asseuen davant meu però no han xerrat amb ningú (bé, ell és d'aquí i se n'ha anat a viure a Anglaterra, d'on és la novia que ha portat per ensenyar-li el país), les 2 franceses, el Matt, 2 locals més, la negra londinenca, els 2 de San Francisco, nosaltres 3 i la parella d'alemanys. En total som 24, el camió va ple.
Hem de fer servir una clau x anar als lavabos pels animals.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
