25 D'AGOST

12è dia
El Jason ens deixa a l'aeroport, però se'ns escapa l'avió a Sydney.
Es veu q surt de la terminal internacional i se suposa q ho posava a l'e-mail de confirmació, però com q no el vam mirar... I amb 1 h. d'antelació ja no ens deixen ni intentar anar a l'altra terminal. Ens venen, a nosaltres i a uns altres aussies q, com nosaltres, han comprat el bitllet x internet i només s'han mirat l'SMS de confirmació al mòbil, un bitllet per les 10. Però quan anem a fer el check-in resulta q no s'ha fet la reserva i hem de tornar a protestar a l'altre mostrador, on el tio ens ho arregla x un tercer vol. I a sobre es trenca la cinta de transport de les maletes i es forma un petit caos x facturar q el personal resol amb una efectivitat q em deixa bocabadada, això passa a Bcn i no sortim d'allà en 3 dies! Ens porten aigua i galetes i van facturant x ordre de sortida dels vols.
Finalment arribem a Syd a l'hora de dinar. Agafem el tren i decidim allotjar-nos al YHA Central.
Anem al jardí botànic i passegem una estona fins q el tanquen i ens fan sortir. Es fa de nit i veiem un rat-penat gegant sortint. De seguida surten 3 més i de seguida comencen a sortir rat-penats i més rat-penats com en una peli de terror, tapant tot el tros de cel x sobre dels nostres caps en direcció a la part més fosca de la ciutat i tapant la lluna plena. És impressionant, a la Cris no li fa cap gràcia i vol marxar com sigui, però jo estic hipnotitzada.
Tornem caminant a Circular Quay i fem un cafè gegant a Starbucks. Busquem un coles x comprar menjar. Sopem i dormim al YHA Central, q és un youth hostel fantàstic.

24 D'AGOST

11è dia
L'Ari s'aixeca molt d'hora i se'n va a agafar l'avió a Victoria i després a Kangaroo Island. He d'aguantar la Jazzie pel collaret, xq la persegueix. I després he de lluitar xq no es fiqui dins el sac amb mi!
El Jason i la seva nòvia se'n van a treballar d'hora, així q esmorzem la Cris i jo soles i sortim a passejar x Bris. Ahir no vam treure gaire clar el q podíem fer x aquí, però descartem la idea del zoo. Agafem un ferry pel riu i ens plantem al centre, a passejar sota la fina pluja pel jardí botànic i pel centre. Dinem un kebab amb uns ibis lletjos a rabiar amb les plomes despentinades x la pluja. No són amenaçadors, salten derrapant còmicament x les taules, però es passegen com si fossin coloms i, amb el seu enorme cos i el seu béc adquireixen un aire intimidatori.
Després anem al centre, amb tots els seus comerços i la botiga de sabates crocs.
Sopem amb el Jason a un restaurant vietnamita a Chinatown. Primer mirem uns quants restaurants i anem a comprar el vi i, al tornar, com q no hem reservat, encara hem d'esperar un munt d'estona al carrer x la taula. Si haguéssim reservat, joder, Jason!
El J. ens porta a un pub irlandès q és on van els aussies. Està ple a rebentar i té un guitarrista i un bateria fent música en directe. Es veu q és normalíssim, ningú els fa cas. Se'ns acosta un noi amb pinta de "quarterback" i ens dóna conversa una estona, després se'n va. Estem tan cansades! És guay poder veure la marxa nocturna, però volem anar al llit!
Definitivament, el Jason és un empanat. I si el torno a sentir dir "yeaaahhh, should be right... /it's up to you... / it should be right..." juro q l'estrangularé!

23 D'AGOST

10è dia
Bus a Brisbane . La primera q es lleva (jo) va a recepció a demanar un taxi x anar a l'estació d'autobusos. Hi arribem en 15' i mentre jo guardo les bosses l'Ari i la Cris van a buscar iogurts x esmorzar. No ens dóna temps a acabar-los i els llencem, però al fer el check-in resulta q ahir hi va haver un error al fer els canvis al telèfon amb la Greyhound i jo estava apuntada al bus de les 6 del matí en comptes del de les 9. Amb la resolució i bon humor habitual dels australians, el barbut, canós i musculós conductor em fa passar a les oficines i des de la porta ja li crida a l'home q ven els bitllets si té lloc a casa seva x acollir algú q ha perdut el bus i ell respon una cosa semblant a q té un cobert al jardí. Mentre fan broma veig q l'home tecleja a tota velocitat x poder-me canviar el tíquet, són tan eficients!! El conductor em pregunta "Però x q vols marxar a les 9?" "Xq vull anar amb les meves amigues..." "I x q no marxeu totes a les 10? Només us costa 1 A$ canviar el bitllet, i com q el bus fa menys parades arribareu 2 hores abans". Els hi dic a les altres i acceptem el consell. Com q ara tenim una hora lliure, deixem les bosses a l'oficina i anem a fer un volt x unes galeries q tot just comencen a obrir. La Cris està una mica mosca xq no para d'enviar-li missatges contradictoris marejant al Jason sobre a quina hora ens ha de venir a buscar.
El següent conductor d'autobús és jove i simpàtic i, com sempre, fa la típica xerrada de q no li embrutem el vàter i q ens cordem el cinturó de seguretat. Pel camí tb ens ensenya una granja q ha de ser inundada x fer un embassament i, en arribar a Brisbane, anuncia: "Well, we have arrived to Sydney (mirades al·lucinades primer i divertides després dels passatgers). Note that we are on the second floor of the station and you can go down two ways: you can jump from that balcony, that should be the fastest, but you could harm yourselves. Or you can go through that door on your right handside and down the stairs."
Dinem tot esperant el Jason a les escales de la porta principal de l'estació d'autobusos q donen al carrer. Plovisqueja, però tot i això el Jason, l'australià més empanat de tot el continent, ens porta al mirador. Després anem a buscar a la seva nòvia i anem a comprar pa i vi. Nosaltres paguem el vi, ja q ens conviden, i és car! Ens fan de sopar Aussie BBQ i menjem salsitxes de cangur.
Dormim estrenant els sacs. No feia cap falta, però així el Jason i la seva nòvia s'estalvien rentar llençols i nosaltres ens treiem la sensació de que hem carregat els sacs per no res.

22 D'AGOST

9è dia
Aventura a Fraser

El segon dia a Fraser comença molt d'hora, l'Ari i jo ens llevem per anar a veure la sortida de sol però fem tard... és que ens vam refiar de l'hora de la sortida de sol en comptes de l'hora de l'albada... De toda manera està bé. Ahir semblava q estàvem bojes quan l'Ari li va preguntar al John l'hora, tothom ens mirava com si fóssim freakis, sobretot tenint en compte el concepte q tenen a fora dels espanyols. I resulta q avui no érem les úniques a la platja!
Mentrestant el John ha preparat les taules per fer un esmorzar de luxe, amb torrades calentes i tot. Hi ha un moment de crisi quan se'n va la llum, xq deixa de funcionar la torradora, però després torna.
Ja hi som un altre cop, al camió circulant per la platja.
Pugem a peu a Indian Head i encara no hem arribat a dalt de tot (jo estic distreta fent fotos a un ocellet) q sento el Matt cridant "Eva, look, whales!". Ostia!! Hi ha com a mínim 4 grups de balenes i un de dofins. Llàstima q no salten i només es veu el xorro d'aire quan respiren... Els dofins sí q fan espectacle, sacsejant les cues juganerament. Q guay q el John m'ha deixat els seus binocles x veure millor mentre ell va a buscar el niu d'una sea eagle. I tb veiem, a simple vista des de dalt del penya-segat, stingrays. No hi ha taurons, no es pot tenir tot...
Al baixar ens espera una mala notícia: el camió no arrenca. El Matt m'ho intenta explicar, però entre el meu anglès i els meus coneixements d'informàtica no entenc ni un borrall... algo així com q s'ha obstruit un filtre d'aire o de sorra o de noséquè. Passem dos hores esperant fins q arriba el mecànic. Sort q fa solet, només ens preocupa una mica cremar-nos i ens embadurnem de crema factor 60. El problema és q, al perdre tant de temps aquí, ens atraparà una tempesta... Vaig a copiar l'e-mail q li vaig enviar a la Chris (del Wings) sobre la nostra aventura:
"So you had bad weather in Fraser Island? You were lucky, mate! Let me explain what happened to us... The first day in Fraser Island was ok, we saw the forest, we swam in Lake Wabby, we drove along the beach, we had a delicious supper and slept on a very comfortable tent. The second day began ok, we climbed the cliff of Indian Head but... when we went down, our coach didn't work. Our guide tried to solve the problem, but we had to wait for 2 hours until the mechanic arrived and repaired it. We headed for the wreck ship but it began to rain. But the rain wasn't the problem, the problem was that due to the storm, the tide rose dangerously quickly. And there we were, our coach getting stuck every now and then in the sand, rain poaring and the sea licking the wheels... and no toilets! (try to pee under the rain, with 3 more girls, worried about dingos, and you'll see how difficult it is). Then we came to a stream wider than the ones that we had passed before and there we found 2 french guys whose 4x4 car was stuck into the water and we had to rescue them. And when we were going back to catch the ferry, we ran out of petrol. And we had to wait for another hour for someone to come with petrol. Incredible, isn't it? I thought we would miss the last ferry too, but no, this time we were lucky and we could arrive at Hervey Bay at 7 pm. We were starving, because we had had nothing to eat since breakfast... And that's it, our adventure in Fraser Island. "
Doncs sí, des de la sortida d'Indian Head només vam parar per rescatar els francesos, per esperar la gasolina i per pixar. Aquí penjo el vídeo q vaig gravar del rescat, estàvem tots fent fotos xq el John no ens deixava acostar-nos x ajudar, tot i q el Matt i l'americà no li van fer ni cas. Anàvem circulant x la platja i de cop i volta el Matt s'aixeca i amb una urgència de mort crida "Open the door, John!!! Open the door, John!!!". Ens quedem tots a quadres, xq ningú ha vist res encara... Baixem i veiem l'espectacle: un 4x4 totalment encallat al mig del riu, amb un tio dret a sobre i un altre a dins intentant arrencar mentre l'aigua els va cobrint. En només 5 minuts l'aigua ha arribat al nivell del capó! El Matt i l'americà no paren de córrer amunt i avall intentant convènce'ls xq baixin i ajudant-los a portar les bosses. El conductor del camió cisterna q anava davant nostre extén la manguera x lligar-la i remolcar el cotxe, però s'adona q és inútil. Adéu als 2000 euros de fiança. Al final ens emportem els nois, q tenen 18 i 21 anys. El més jove està traumatitzat, no obre la boca ni aixeca els ulls del terra en tot el camí. El primer q fa el John és demanar-los el passaport i explicar-los q en el proper creuament nosaltres anirem a buscar el ferry i ells es quedaran amb el camió cisterna, q els portarà a un lodge a dormir tot i q no és el q ells ja tenien contractat. Dies + tard, a Brisbane, la nòvia del Jason ens explicarà q ho va veure a les notícies. Seguim circulant x l'interior de l'illa amb el John finalment callat. Són 5 hores asseguts al camió q ens posen de mal humor i això repercutirà en una avaluació fatal de l'excursió i en demanar-li al John q ens tornin els diners, però x fer la reclamació hauríem d'anar demà a les oficines i segons el nostre planning aquesta mateixa nit tenim un bus a Brisbane.
Al ferry em marejo i m'assec a unes escales on fa un fred q pela xq em dóni l'aire. Se m'asseu un mariner al costat q em pregunta què faig allà i quan li explico ell em diu q no s'ha marejat mai i em pregunta si és la mateixa sensació q quan t'emborratxes, jajaja.
El John insisteix en q passem la nit a Hervey Bay, fins i tot ens ofereix a nosaltres i a les irlandeses (q s'han quedat sense bambes xq els francesos es van liar i es van emportar una bossa seva) q anem a sopar les pizzes q paga l'empresa com a indemnització a casa seva. És tot un detall i és molt bon home, però quina ratllada seguir amb aquest home q no calla! Al final acabo preguntant a les franceses on s'allotgen, diuen q al YHA i decidim q passarem la nit allà i canviarem el bus.
Resulta ser una bona idea, xq quasi tothom està al YHA i fem pinya sopant més o menys tots junts, ara uns i ara altres, en funció de quan arriben les pizzes (fem torns amb les irlandeses x esperar-les al porxo sota la pluja). L'Ari no pot menjar pizza i es compra una hamburguesa al bar. El cambrer és molt graciós i al final s'acaba emportant els trossos de pizza, les begudes i les alitas de pollo q ens han sobrat. La negra londinenca ens presenta un holandès q ella va conèixer el dia abans esmorzant i ell, els alemanys, les franceses i nosaltres passem una bona estona jugant a un joc de construcció dels alemanys i comentant l'aventura.

21 D'AGOST

8è dia
Arribem a Hervey Bay a les 6:50.
Els de The Fraser Island Company ens havien dit q ens recollirien a les 7:30, així q creiem q tenim temps x arreglar-nos una mica i esmorzar, però de seguida arriba el John i ens porta a esmorzar a McDonald's (Jo em prenc un muffin enorme i boníssim).
El John és un home totalment calb, prim però musculós, de caminar decidit i botes amb fundes per sobre de l'alçada dels mitjons. I xerraire, joder si xerra, al principi ens fa gràcia però al final ratlla una mica. És un d'aquests culs inquiets que va néixer a Nova Zelanda i que va canviant de feina (dins el ram de guia turístic) per anar viatjant per Austràlia. Porta 3 mesos a Fraser.
Recollim els altres vint-i-pico membres de l'excursió als diferents hostals (la majoria venen del YHA) i anem a Fraser Island amb el ferry.
El que més ens impresiona a tots és el vehicle on anem, un camió militar Mercedes 4x4 de la II Guerra Mundial, amb una porta amb escala al darrera. Al meu costat s'asseu el Matt /Met/, de Melbourne. En realitat, és de Tasmania però fa 2 anys q viu a Melbourne. Ha vingut a visitar la seva germana, q viu a Hervey.
De seguida ens adonem q ha sigut una gran idea contractar aquesta excursió en comptes de llogar un 4x4 i conduir nosaltres, xq els camins són de sorra humida lliscant, amb roderes marcades, terríblement difícil de conduir.
Passem x la subtropical forest i fem una caminada fins un llac d'aigues verdes i dolces on alguns (entre ells jo) ens banyem. És el Lake Wabby. Hi ha uns catfish força grossos. El John promet q no hi ha cocodrils però sí uns ànecs molt xulos que no veiem. Sí veiem la sea eagle. El melbournià ha anat descalç i xerrant amb el John tota la pujada com si fos el més normal del món i nosaltres esbufeguem darrera seu intentant mantenir el ritme.
Tornem al camió tot escalant una duna a la q només li falten els camells...
Recorrem la platja. Veiem petjades de dingo.
Arribem a un lodge on dinem tots separats, em sembla q som una merda de grup. Tornem a l'interior x veure un altre llac (crec que és el Birrabeen), però ara no fa calor x banyar-se. A l'aparcament hem vist una lizzard enorme prenent el sol a un arbre.
Seguim x la platja i passem de llarg el wreck ship (que se suposa veurem demà).
Arribem al camping i ens distribueixen les tendes, q són dobles. El John ha comptat malament i penso q em tocarà dormir amb el Matt, però no, perquè sobra una tenda. L'Ari dorm sola i el Matt també.
Sopem un peix molt bo q prepara el John allà mateix. A l'Ari li ha fet un peix diferent, com q és celíaca... i pel q ella diu, molt més bo q el nostre! Per fi bevem una mica d'aquell vi rosat q l'Ari va comprar a Airlie Beach. Està bo, per cert. Em fa molta gràcia q els venguin en bosses d'alumini, és extrany això de vessar el vi d'una bossa tota flonja... Però seguim sense acabar-lo (al final, demà l'Ari es cansarà de carregar-lo i el llençarà. Jo no entenc xq no ha volgut compartir-lo amb el grup, hauríem quedat de puta mare).
Conversem amb les franceses (mare i filla, la mare no parla anglès però sí una mica d'espanyol), el Matt i el noi de San Francisco. No som tan mal grup, després de tot.
El John ens obliga a presentar-nos. Hi ha les 2 irlandeses, 2 locals q s'asseuen davant meu però no han xerrat amb ningú (bé, ell és d'aquí i se n'ha anat a viure a Anglaterra, d'on és la novia que ha portat per ensenyar-li el país), les 2 franceses, el Matt, 2 locals més, la negra londinenca, els 2 de San Francisco, nosaltres 3 i la parella d'alemanys. En total som 24, el camió va ple.
Hem de fer servir una clau x anar als lavabos pels animals.

20 D'AGOST

7è dia
Whitsunday Islands
Em llevo la primera i corro a fer un cafè. Veig q tothom està preparat per la immersió, amb el wet suit posat perquè resulta que els certified som els primers a sortir. L'Ally pregunta si em vull agafar alguna cosa x esmorzar x després xq ella no em pot guardar res. Jo no tinc temps de preparar-me res i estic a punt de dir q és igual quan l'escocesa s'ofereix a fer-me i guardar-me ella una torrada. Li agraeixo!
7:10 tercera immersió (Langeoford Reef). 40'. 14m.
(Extracte del logbook: La Trish està molt contenta x com hem estalviat aire, però no hem arribat a veure les coves promeses ni les tortugues ni el George, tot i q sí altres peixos napoleó i el meu amic batfish q ens ha seguit tota l'estona. Tb hi ha peixos lloro. Més tipus de corall i anèmones q mai.).
L'Ate em mira flipat quan, abans i tot de posar els peus al Wings, pregunto si puc tornar a l'aigua x fer snorkel, estem convulsionant de fred!
La Chris s'ha rajat, però fa snorkel amb l'Ari i li dóna una mena d'atac de pànic xq té un calambre, es posa a nedar a tota llet cap al Wings i no ens escolta quan li diem q esperi mentre cridem la zodiac. Quan la recullen encara seguim nedant i veiem un peix unicorn.
L'escocesa m'ha guardat una torrada de pa amb mantega i mermelada que em sembla el millor que he menjat en la vida, estava morta de gana! (i de fred) És la segona vegada q em salva la vida, jo crec q ja m'estava vigilant des de l'incident de la galeta d'ahir.
M'estic dutxant i el barco comença a moure's tant que quasi em marejo.
Naveguem ja de tornada.
La Trish per fi em dóna els details que tant vaig reclamar pel logbook.
En el pitjor moment de mareig i moviment del mar, l'Ally ve a demanar-nos q baixem a recollir el camarot i pugem les coses a dalt, amb les de tothom. Jo li contesto malament, un "no" rotund. Fa cara entre trista i sorpresa, m'adono de la borderia que he deixat anar i afegeixo "I'm seasick". Ara mateix no podria ni acostar-me a la porta d'entrada al barco. Per primer cop em prenc una biodramina (q portava la Cris a la butxaca).
Al crit de Whale! se'ns ofereix un increíble espectacle: un grup de balenes saltant, treient tot el seu enorme cos fora de l'aigua i caient amb un enorme splash q és visible tot i estar molt lluny a l'horitzó. L'Ally ens crida x dinar amb un desinterès total x les balenes, però nosaltres encara ens quedarem uns 15' fins q estem massa lluny x veure res. Jo havia vist molts documentals de balenes a la tele, però no té res a veure amb trobar-s'hi de veritat, transmeten una sensació com, no sé, com d'una cosa que és més gran q nosaltres (en el sentit metafísic).
Després de dinar cadascú paga el q falta: les immersions i les begudes q ha pres i apuntat a la llista q hi havia penjada a l'escala dels camarots.
12:00 Arribem al port d'Airlie Beach i ens abracem. Com q a la Cris no li havia donat temps x dutxar-se, la Trish li ensenya les dutxes del club marítim. Mentre esperem jo vaig a buscar la samarreta q em regalen x haver fet les 3 immersions: "sooner or later, we're all gunna dive!". Els dos turistes aussies, tan lletjos com simpàtics, q venien al wings estan asseguts al nostre costat prenent cervesa amb les típiques fundes x mantenir fresca la llauna amb foto d'una tia en boles (un d'ells intenta amagar-la amb les mans, l'altre està tan feliç) i sense fer res. L'Ari i jo els preguntem q fan, si van a algun lloc... I diuen q no fan res. Després, quan la Cris surt de la dutxa els fa exactament la mateixa pregunta, amb les mateixes paraules, q fa q ens pixem de riure.
Els suïssos tenen un cotxe llogat i ens proposen portar-nos a Hervey, però pensem q anirem massa apretats sobretot x les backpacks i q no tenim on dormir allà, ja q pensàvem dormir al bus q, x cert, ja tenim pagat. És una llàstima, xq segur q ens ho hauríem passat de conya!
Dinem a un parc amb un llac/piscina al costat de la platja, amb barbacoes gratuites però acabem comprant un pollastre rostit ja que tenim gana i ens fa mandra cuinar. Ens tombem a la gespa i simplement deixem passar les hores.
Anem al lloc d’internet que l’Ari té la tarja, ella busca bitllets x Kangaroo i fa les recerques amb una operadora però no reserva res. Després se'n penedirà, xq el preu era realment barat i puja cada dia. La senyora ens confirma el bitllet de bus a Hervey Bay. La Cris i jo comprem el bitllet d'avió de Brisbane a Sydney a tota pressa. La Cris deixa el mòbil carregant i se n’oblida, si no fos perquè li recordo jo quan ja estem a mig camí cap al bus se l’hauria deixat.
18:10 Greyhound nocturn a Hervey Bay. Ens pixem amb la conductora del bus. A part del discurset sobre els cinturons i una especial insistència amb no embrutar el toilet, ens demana q no ens perfumem ni menjem coses q facin olor, ja q és molt desagradable i ella té alèrgies, it happened to me once that I fainted... and you wouldn't like it to happen again... you certainly wouldn't like it... It happend to me once... Com de costum, a hores intempestives haurem de baixar del bus i esperar 45' q el netegin al carrer amb l'estació d'autobusos tancada, però aquest cop no em costa gens tornar-me a adormir.

19 D'AGOST

6è dia
Whitsunday Islands (submarinisme)
Havíem quedat amb l'Ari que em despertaria per veure la sortida de sol però no ho ha fet perquè fa núvol.
Ens llevem però triguem en pujar a esmorzar xq el lavabo està sempre ocupat i la tripulació comença a posar-se nerviosa i a donar-nos pressa.
Esmorzem. Els suissos han dormit a dalt i expliquen q van haver d'esperar q acabés la peli i estaven morts.
Naveguem. Fa un fred que pela i plovisqueja. Ens posem els neoprens. El capità diu que és la última moda, i assenyala els altres barcos on la gent també s'ha posat neoprè.
Un grup va a l'illa, entre ells l'Ari i la Cris, i s'emporten la meva càmera xq com plou l'Ari no es vol endur la seva.
Veig una tortuga gegant i sóc jo qui fa el crit d'avís. Uau, és enorme!!
El meu segon grup arribem a l'illa, on els altres s'estan morint de fred.
Caminem fins l'altra banda, on hi ha una platja de somni, amb una extensa costa de corall blanc i amb illots al davant.
Mil fotos de l'Ally. Ens rebelem i marxem cap a la mar amb les alemanes.

Fem footing fins una entrada d'aigua. Hi ha una mena de cuc cargolat o corall o vés a saber què. La Cris i l'Ari marxen, jo segueixo. Hi ha un noi q crida "stingrays!", però veig l'Ally que crida tothom i té pinta que marxem, així que passo de les stringrays i me'n vaig (me'n penediré tant, després!). Total, per seguir fent fotos.
L'Ari i la Cris tenen molt de fred, sobretot l'Ari que diu que se'n va a l'altra banda de l'illa a veure si la recullen.
Ens trobem amb els d'altres barcos a la platja. La Cris i l'Ari marxen i em quedo xerrant amb el buddy de submarinisme de l'Ari, l'americà, que va preparadíssim, amb guants de neoprè i tot. Em presenta uns companys del seu barco, diu q ens hem equivocat de barco i que hauríem d'anar en el seu, amb aquests nois tan simpàtics. Un dels companys té les mans totalment blanques pel fred i la mala circulació. M'explica les stingrays i em fa molta ràbia no haver anat quan em cridava.
Xerrada als novatos sobre submarinisme mentre els "certified" esperem a coberta. Després la Trish ens fa entrar i ens explica què farem. La Cris s'ha marejat i interromp per preguntar on tinc la biodramina. La tinc al camarot, però no la deixo baixar, li demano perdó a la Trish que no entén què passa i baixo a buscar la biodramina. Com q estem navegant pensava q no ho podria aconseguir, però sí. Quan la Trish veu la pastilla entén què ha passat, li torno a demanar perdó i seguim.
13:10 Primera immersió (Luncheon Bay). 30'. 13 m.

(Extracte del logbook: El meu buddy és l'Ate, passem moltíssim fred xq el wetsuit és vell i donat de sí, però val la pena! Veiem un munt de peixos de colors, entre ells un preciós peix àngel, statghorn coral, un cogombre de mar groc de mig metre, cloïsses gegants i petites de color blau brillant, uns peixos enormes q diria q són cods. En realitat quasi no puc diferenciar els peixos q he vist, ha sigut aclaparador, sobretot el tunnel of love.).
Naveguem.
Em començo a marejar i demano una galeta a l'Ally, però diu q de seguida fa el dinar i no em treu res, sort q la escocesa em dóna una galeta.
Dinem.
16:35 Segona immersió buscant el George (Mantaray Bay). 35'. 12m.
Visibilitat increíblement clara, sobretot a la segona immersió. Després em posaré a escriure al logbook i l'Ate em dirà que la visibilitat era regular, que normalment en aquest mar és molt millor i alucino: això era regular?! L'Ally ens deixa uns llibres de peixos perquè l'Ate i jo volem saber els noms dels què hem vist, però n'hi ha uns quants que no surten.

(Extracte del logbook: La millor immersió del creuer! A 2 pams de la superfície em passa un batfish tan a prop de la cara q quasi m'abofeteja, estic tan al·lucinada q no sóc capaç de fer-li la foto tot i q passa 2 vegades. Després veiem una stingray enorme de metre i mig q es posa a nedar directa cap a mi, quin susto! Consumeixo 20 bars d'aire en només 2 segons! Com q no duc lentilles, m'acosto perillosament a una morena...).
Ens quedem xerrant. Els italians juguen a cartes amb les angleses força sorollosament, però aviat ens s'oblidem perquè els tapem amb els nostres propis riures. El suís ha deixat a sobre la taula un llibre de l'estil "quién me ha robado mi queso" que tothom comenta (el suggerent títol és "Winning"). El suís li demana aigua al seu germà, que li diu q no (s'ha d'anar a buscar a fora, a una nevera a coberta) i llavors m'ho demana a mi, que li dic q q m'ofereix. Al final acaba dient que no té res, l'únic q porta a sobre és l'Ipod. A la velocitat del raig dic "fet!" i surto volant a buscar l'aigua. Ell és reticent a donar-me l'Ipod, en realitat no l'estava oferint... però me l'ha d'acabar donant. Tothom es posa en contra meva, fins i tot la Cris. Abans d'acabar la nit li demano una poma i li dic que a canvi li torno l'Ipod, i veig que ja l'havia recuperat, algú li havia tornat.
Sopem aussie bbq i aquest cop entren els nois primer.
Després de netejar la bbq amb una manguera, no sé si x la grassa o x la llum, hi ha un munt de peixos q salten a popa. Fins i tot em sembla veure l'estela d'un peix gran, podria ser un tauró?
A l'hora de recollir el sopar el germà del suís em passa el plat i quasi sense adonar-me'n el recullo i el suís em fa una mirada flipada que jo responc dient que ell ha sigut el meu únic mig-aliat. L'Ate també em passa el plat perquè el reculli però li deixo anar una mirada que deu ser assassina i, immediatament, s'aixeca i recull.
La Carlie i la Trish pregunten qui voldrà fer submarinisme demà al matí. Haurà de ser d'hora xq encara tenim una bona tirada fins a Airlie Beach, ho farem abans d'esmorzar. Molta gent es "raja". No s'expliquen molt bé, perquè jo me'n vaig al llit convençuda que sortiré amb el segon grup i resulta que surto amb el primer.
Ens passen les fotos bla bla i anem a dormir. Avui ni m'interessa saber quina peli passen si és que en passen alguna, directament vaig a dormir xq demà em toca matinar x fer submarinisme.

18 D'AGOST

5è dia
No sé per què teníem la idea que el greyhound arribava a les 7 del matí a Airlie Beach i que teníem un munt de temps fins les 13 h que salpava el Wings. El cas és que arribem a les 11:10 a la punta de la ciutat, després de recórrer el que sembla un gairebé únic carrer principal i un mercadillo paralel a la costa per on ens agradaria passejar si no fos perquè hem de sortir escopetejades a:
1.Confirmar i acabar de pagar el creuer i veure si podem deixar les backpacks a les oficines
2.Buscar un lloc per connectar-se a internet perquè l’Ariadna pugui estudiar anar a Kangaroo Island
3.Mirar com estan els preus dels vols de Brisbane a Sydney
4.Trucar a la Greyhound per reservar el bitllet d’Airlie Beach a Hervey Bay
5.Escollir i contractar un tour per Fraser Island
6.Trucar al Jason
El primer que fem és trobar les oficines del creuer. Allà ens posen un DVD amb les instruccions del que farem i el que ens hem d’emportar. Ens confirmen que no cal dur res de menjar perquè ens donaran absolutament de tot i comencem el pagament, que augmenta considerablement per totes les coses que el preu no incloïa: wet suit, 15 A$. Entrada al parc natural, ¿?A$. Les immersions encara no les paguem, ja ho farem a bord perquè el preu varia si en fas una (60 A$), dues (110 A$) o tres (150 A$), i no es pot decidir amb avançament. Deixem les backpacks després d’una llarga estona de selecció del que necessitarem.
Mentre l’Ariadna busca una cabina telefònica, la Cris i jo busquem un lloc on reservar el tour de Fraser Island, que és més difícil del que sembla. Finalment trobem una agència i comencem a mirar si ens convé més llogar un cotxe pel nostre compte o afagar un tour, però surt pràcticament igual. Som una mica cagadubtes però és tan tard que hem de decidir a tota pastilla i no sóm conscients de ben bé què hem comprat. La dona al·lucina quan li diem que tenim molta pressa xq el nostre barco surt ja.
A sobre hem perdut el plànol i hem d’anar preguntant per arribar al moll corrents. L’Ari està mosca perquè la fem córrer quan ella no vol. Quan arribem està tothom assegut omplint uns papers i l’Ari aprofita per anar a comprar un sac de vi de 4 litres que li costa 10 A$ i pel qual acabarem discutint ja que tant la Cris com jo li hem dit que no en beurem però ella es munta la película de que sí ho farem.
El primer que fan les membres de la tripulació és comprovar els “certified divers”, els costa una mica trobar-me perquè no entenen això de que tinguem 2 cognoms, però ho fan. Ens fan omplir un munt de papers treient-se de sobre la responsabilitat per si ens passa alguna cosa i amb tot el regitzell d’instruccións pel submarinisme (hem de compensar cada metre, etc).
La tripulació es composa del capità David (o Dave), un mariner d’uns 40 anys molt divertit i molt de Queensland, tant per l’accent com pel caràcter; l’Ally, una canadenca blanca i rossa baixeta i poca cosa que és la cuinera i l’alegria del grup, és com la barrufeta riallera; la Trish, que serà la meva guia en el submarinisme, alta i morena amb una trena llarga; i la Carlie, la instructora de submarinisme dels que faran bateig de submarinisme, una aussie rossa tenyida. Totes tres amb els ulls blaus i hiper-simpàtiques (potser la Carlie i la Trish tenen un puntet més ranci amb comparació amb l’Ally i el Dave, però quasi no es nota).
El primer que fem en sortir a navegar és posar-nos el bikini i un vestidet de platja. Sortim a coberta i el segon que fem és baixar a buscar un pareo o directament el forro polar per tapar-nos. El dia és gris i amb l’aire fa fred. Comencem a conèixer a la gent del grup. Hi ha dos suïssos de Lausanne que són germans. El petit és més tímid, però el gran (28 anys, al dia següent resultarà que amb l’excepció del matrimoni escocès i el sud-africà i potser els italians, sóc la més vella del grup) és un catxondo. El primer que em pregunta quan li dic que sóc de Barcelona és si sóc catalanista, perquè assegura que molts catalans neguen ser espanyols. Jo li dic que sí, però moderada i espero deixar tancat el tema, però ell va insistint i insistint i em va estirant la llengua per, més tard, acostar-se a la meva germana i dir-li que li he deixat anar tot un discurs polític!
També hi ha dos germanes angleses que van amb un parell d’amigues que són el grup amb el què menys ens fem perquè són com la majoria de les angleses: quan intentes parlar amb alguna d’elles venen les altres i es posen a xerrar sobre temes superficials de gent i coses que han fet però tan personals que no interessen a ningú més i et van excloent de la conversa.
Mentre naveguem algú crida Whale! I ens aboquem tots per la barana per veure el fantàstic espectacle d’una humpchback whale treient tot el llom. S’enfonsa i quan torna a sortir podem veure una aleta petita de la cria que va amb ella! Ha sigut increíble, estaven tan a prop! No m’ho hauria imaginat mai, com és possible que ens hagi passat això? Ara, durant una estona, tothom està pentinant el mar a la recerca de més balenes.Finalment ancorem al costat d’una de les illes. Veiem una tortuga de lluny. Ens hi baixen amb la zodiac. La sorra de la platja no és sorra, sinó corall.

Caminem pel bosquet i pugem x unes escales de fusta que porten al lookout i... sorpresa! una vista espectacular de l'illa i el mar, blau i blanc, com a les bones pelis d'illes paradisíaques. El Julio Médem es tornaria boig amb aquests blaus. Ens fem fotos i també en fa la Carlie, de grup (inventant-se postures com pointing at random o licking) i individuals a qui en vulgui (que no és el nostre cas, ja portem les nostres càmeres). Quan tornem no som les últimes (per variar) ja que els italians han quedat molt enrere. Li faig notar a la Carlie quan em pregunta. "Encara falten els italians i estan lluny, perquè fa molta estona que no els sentim i els italians solen ser sorollosos, de manera que estan realment lluny".
Només arribar a l'illa l'alemanya Jessi havia omplert una bosseta amb sorra de corall tot i que l'Ari i jo li havíem dit que creiem q això és ilegal xq estem en parc natural. Jo no ho veig, però la Cris m'explica que al agafar la zodiac per tornar la Trish descobreix la bossa, tira tot el contingut al mar i li fot un crit tota emprenyada de "això és una multa de xxx dòlars!!". Més tard s'endurà una altra bronca per sortir a seure a coberta embolicada amb una manta de dins del barco, pobre noia no n'encerta ni una!
Tornem al barco.
Sopem. L'Ally està molt preocupada amb donar-li el menjar apropiat a l'Ariadna (els aussies estan molt concienciats amb les alèrgies en general i els celíacs i els vegetarians en particular). Ens fan esperar fora mentre paren les taules i fan entrar primer a les noies per poder escollir. Un dels nois protesta i l'Ally li explica que és perquè demà hi haurà steak i llavors entraran abans els nois.
Avui hi ha un munt d'amanides diverses i sandwichs.
Després de sopar el capità ens ensenya la ruta que hem fet avui i la que farem demà sobre la projecció del mapa. Llavors passa les fotos que han fet avui, començant per unes fotos d'aquelles de cachondeo que circulen per internet. Va fent mofa de tothom.
Anem a dormir (a dalt passen una peli del Matthew McConagheu, que t'hi jugues que és la que va gravar a Australia? Aquí sempre passen pelis amb algun component australià).
A la tarda discutia amb l'alemana Christina sobre si caldria prendre una biodramina per dormir, però només posar el cap al coixí ja estic adormida.

17 D'AGOST

4t dia
Només llevar-nos anem a buscar el supermercat que està a l'altra banda de la platja, al PK's Jungle (que és l'altre backpacker on està la gent del nostre tour). Hem de recórrer tota la platja i un bon tros de carretera (en total uns 50').
A la carretera ens quedem astorades per la troballa d'un sapo immens, tot quiet. L'Ari li fa un munt de fotos fins que ens adonem que... està mort!
En arribar comprem i quan ens asseiem a la terrasseta del súper a esmorzar (hem de retirar les taules del sol, crema moltíssim) apareix l'altre company de submarinisme de l'Ari, el que ahir no va venir al nightwalk. Es compra un pie i s'asseu amb nosaltres a xerrar una estona, fins que se'ns fa l'hora de marxar.
Pensem si fer un camí diferent i anar tota l'estona per carretera per no fer la mateixa platja per tercera vegada, però preferim anar sobre segur i, a més, és més maca la platja.
Agafem les motxilles de les guixetes. En teoria hauríem de dinar, però l'Ari i la Cris s'han fet el gran esmorzar (jo només les galetetes de dinosaures) i a mi em fa pal dinar sola, a part de que no tenim gaire temps fins que passa la van a buscar-nos. Aquest cop no ens ve a buscar el Brell sino un tio més soso (no està malament, però clar, comparat amb l'altre). Ens porta a comprar un gelat a una mena de societat agrícola on conreen les fruites exòtiques de les que fan els gelats, tot i que està plovent. Val 5 A$ i ens donen 4 sabors exòtics, entre ells mango i passion fruit. Li preguntem els altres dos sabors al noi anglès que ahir ens va donar conversa però confessa que ell tampoc té ni idea de què són. En 5' hem de tornar a pujar a la van, tots amb els gelats inacabats a la mà. Nosaltres som les últimes. Sembla que no anem molt bé de temps i, a sobre, quan arribem al punt on hem d'agafar el ferry li diuen per ràdio que torni enrere fins al Crocodile's Farm a recollir a dos nois suissos.
El cas és que quan arribem a la Mossman Gorge toca fer un passeig mínim i a corre-cuita. L'Ari està furiosa i a mi se m'encomana. Tornem a ser les últimes a pujar a la van, aquest cop amb diferència amb el grup, que ens esperava. El conductor ens ho retreu (amb l'habitual ironia simpàtica) i li responem que estem anant massa ràpid. Ell fa broma amb tornar-nos a portar aquesta nit (abans ens havia explicat que aquesta és una de les zones sagrades pels aborígens i que han prohibit dormir aquí. Uns amics seus van passar de tot i van acampar una vegada i van sentir uns sorolls molt estranys i esfereïdors, i ells són gent de camp experimentada que saben molt dels sorolls nocturns, no s'espanten facilment, i van jurar que no tornarien a dormir allà mai més). Jo li recrimino amb el meu anglès macarrònic que si no haguéssim hagut de tornar enrere a buscar els dos nois suissos no aniríem tan curts de temps, que no és culpa nostra, però em sembla que no ho acaba d'entendre.
Més tard ens deixa a Port Douglas i fa broma sobre que no arribem tard i no ens entretinguem recollint nois pel camí. Està clar, no ha entés ni un borrall del què li he dit abans.
Només ens ha deixat 20' a Port Douglas que no donen x res, només fer una ullada a les botigues més properes. La idea era acostar-nos a la costa, però l'Ariadna s'entreté a una galeria amb fotos del Peter Lik i ja hem de tornar, aquest cop a l'hora que toca.
I ja hi som, altre cop al Traveller's Oasis de Cairns. Demanem a l'amable noia de recepció que ens demani un taxi, ens dutxem, fem una rentadora i organitzem les bosses. Sopem a una taula llarga a prop de la piscina i ens asseiem a la sala de la tele a fer temps. L'Ariadna i jo escrivim postals. Hi ha uns nois veient Napoleon Dynamite i quan s'acaba van marxant tots excepte un anglès de Bath que es queda mirant els comentaris del director i, al cap d'una estona, exclama: "no em puc creure que us tingui enganxades amb això!". Comencem a xerrar sobre el viatge i ens encisa amb la seva descripció de Fraser Island: des d'Indian Head pots veure tot d'animals marins, especialment balenes, sting rays i taurons. I quan vas caminant per la costa vas passant pel costat de pescadors que, quan recullen el sedàs, fan que s'acostin perillosament els taurons que persegueixen la presa ferida. No sé a la Cris, però a mi se'm passa el temps volant per les seves fascinants explicacions i el seu agradable to de veu (què tenen els homes de Bath, que m'enamoren?)... fins al punt que se'ns ha fet tard i hem de córrer a recollir la roba que encara teníem penjada (la secadora no havia funcionat bé) just a la vegada que arriba el taxi que ens ha de dur a la Greyhound per agafar el bus de la 1 de la matinada cap a Airlie Beach.
L'Ariadna ens explica un element cultural important: tots els coductors d'autobús van amb mitjons blancs fins al genoll, cosa que els fa fàcilment identificables des de lluny per fer el chek-in.
No hi ha manera de dormir. Desesperada em prenc una mossegadeta de pastilla Diazepan però no em fa efecte (és que amb la por que em va posar la Cris al cos no m'he atrevit a prendre'n més). I quan ja semblava que m'atontava una mica, l'autobús es para a noséquin poble i ens fa baixar i esperar-lo 40' al ras. Això sí, val la pena veure el cel estrellat, és un espectacle increíble, les estrelles més properes i brillants que he vist mai (i n'he vist de molt brillants a Sant Agustí, Eivissa), i en molta quantitat. Crec que veig el cinturó d'Orió i m'extranya, pensava que les constelacions de l'hemisferi sud no són les mateixes... Ho hauré d'estudiar. L'Ariadna diu que la Lluna aquí està al revés, no s'hi veu una cara. Ja ho comprovarem uns dies més tard, perquè avui no hi ha lluna.
Tornem al bus i a la fi aconsegueixo dormir. Estic somiant i la Cris em desperta abruptament, estic a punt de matar-la!!

16 D'AGOST

3r dia.

El primer que faig al llevar-me és preguntar-li a la noia de recepció quines sabates ens posem per l'excursió. Com que estem en clima tropical (se suposa, perquè jo tampoc és que tingui molta calor i fa pinta de voler ploure) tinc por de fer el notes amb les xiruques. Ella em recomana que anem amb les xancletes, diu que la passejada per la Mossman Gorge és súper-fàcil i que ella veu que la gent que hi va va amb xancles. Accepto encantada el consell, però m'emporto uns mitjons per si de cas. I sort, perquè això de les xancles pel Daintree és un dels errors més grans que hem comès en tot el viatge!

El guia que ens recull amb el minibús/minivan per anar a Daintree és de Queensland i parla a tota llet. No li entenem ni el nom. Més tard el veuré escrit: Brell. El primer que ens ensenya el Brell és que cada cop que ens trobem amb l'altra furgo del tour, o amb algú a qui en teoria hauríem de saludar, li hem de fer "fingers". Està com una cabra, amb el seu crit de guerra "fingers, fingers!". Va recollint gent i fent broma, ara saltant-se un alberg de llarg, ara fent veure que no els pensa recollir... La carretera és progressivament maca. Veiem al lluny els únics wallabies salvatges del viatge i els primers ibis. No són aquella mena de garses blanques primetes que jo pensava, són uns ocellots ben grassos de color blanc i negre i amb un béc corb de color negre immens.

Parem a esmorzar a un petit bar-minibotiga amb un d'aquells arbres d'arrels immenses a l'entrada. Paguem la resta de viatge, ja que només havíem donat una paga i senyal.
El Brell ens explica les característiques de la rainforest mentre caminem per una passarela de fusta al Jindalba Botanical Boardwalk.
Més tard parem al Alexander Range Lookout. És una llàstima que el dia estigui tan gris perquè estic segura que aquesta aigua platejada ha de ser normalment d'un color blau clar intens. Tot i així, el lloc és impressionant.Seguim fins al riu Daintree. A la seva vora ens donen cafè, tè i bescuits abans de pujar a la barca que ens fa un passeig a la recerca dels cocodrils de més de 4 metres. Jo encara ara no em puc creure que hagi viscut una experiència real o que els cocodrils no siguin de plàstic o ensinistrats. La meva frase durant tota la travessia és "això no pot estar passant de veritat. És massa increíble". Si ja vaig flipar a Perú amb uns cocodrils de 40 centímetres, imagina't ara! I a sobre, són tan grans que ni tan sols s'immuten amb el soroll del motor de la barca que se'ls apropa quasi a tocar. També veiem uns ocellots blancs, martins pescadors buscant-se la vida al costat dels humans pescadors, i serps. El Brell ens espera a l'altra banda del riu i comença a aixecar expectatives sobre una senyal de trànsit que ens trobarem més endavant. És una senyal de "bache" i una de "perill casuaris salvatges" que un nen de 10 anys va retocar humorísticament fent tanta gràcia als seus adults que fins i tot han estampat el disseny en samarretes que pots comprar.
Finalment ens deixa al lodge de Cape Tribulation a l'hora de dinar: Cape Tribulation Beach House.

La noia de la recepció ens deixa anar tot un discurs sobre com sobreviure sense ser menjats per taurons, cocodrils d'aigua dolça i d'aigua salada (sempre has de tenir un cercle de visió de 5 m. al teu voltant, sobretot a la vora dels rius o a la costa, i tenir present q els crocs poden venir x terra o x mar), i els casuaris. Ens diu que darrerament s'ha vist un casuari salvatge per la zona i a continuació ve tot un relat esfereïdor sobre el que pot passar si ens el trobem: no ens hi hem d'acostar, ja que són enormes i molt agressius. Si se'ns acosta ens hem de plantar sacsejant els braços i cridant "txú, txú, go, go !!!". I, principalment, no li hem de donar MAI l'esquena ni posar-nos a córrer, perquè automàticament el casuari passarà a perseguir-nos i a picar-nos l'esquena amb el béc i a esgarrapar-nos amb les seves terribles garres (jo fa una estona que ja no sé si parla d'un casuari o d'un velocirràptor). I que si correm i el casuari ens fereix no anem a plorar-li a ella, perquè ella ens dirà que ja ens ho va advertir. Ostres, fins ara em feia il·lusió veure el casuari, però després de tot això ja no estic tan segura...

Dinem al resort amb l'amic de l'Ariadna, el que tot i que fa anys que ja no viu a Anglaterra segueix tenint pinta de noble anglès gay. És molt simpàtic i locuaç, amb la seva gorra i els seus aires amanerats. Estem al costat de la piscina, sobre un terra de fusta elevat sobre el terra i sota una carpa que està foradada en alguns llocs per deixar passar el groixut tronc d'un arbre que no han volgut tallar. És un exemple més de la conciència ecologista dels australians.

De seguida anem a fer un passeig x la platja, però anem cagades de por pels crocs: hi ha llocs on la vegetació entra dins el mar i no tenim els 5 metres de visió de seguretat. Però és una platja preciosa, de pel·lícula de nàufrags. Hi ha unes boletes de sorra en forma d'estrella al voltant d'uns forats que al principi ens intriguen i que resulten ser els caus de petits crancs.

Cap al final de la platja veiem que s'acumulen unes quantes persones i accelerem el pas per trobar-nos... el casuari!! Està allà, tan tranquil, a la franja de vegetació que fa frontera amb la platja. Es queda quiet un moment i tots els guiris aprofitem per fer-li fotos. Al principi ens fa por i no ens acostem gaire, però com que l'animal està tan tranquil li anem perdent el respecte i ens acostem fins a menys de 2 metres d'ell i li fem fotos amb flaix i tot. No només no s'immuta sinó q s'asseu, s'arregla les plomes, ens va mirant a tots com si fos una estrella del cine posant pels periodistes... Després s'aixeca i se'n va caminant per la platja per on veníem nosaltres, amb tota la calma del món. El seguim una estona fins que ens avorrim de fer-li tantes fotos. (He de dir que en tota aquesta estona la Cris s'ha mantingut a una distància més que prudencial, dient-nos a l'Ari i a mi que no ens acostem tant, i respira alleugerida quan veu que el casuari se'n va.)

Deixem en pau el casuari i tornem a enfilar el camí que portàvem. Quan s'acaba la platja ens fiquem cap a una zona de "merendero", amb taules i bancs sota l'ombra dels arbres, i ens fiquem per un caminet fins a una altra platja. D'aquí és on havia sortit el casuari, del merendero! No és surrealista? Jo crec que és domèstic, que pertany a la recepcionista del lodge i ens ha volgut espantar perquè no vol que molestem la seva mascota... (això és mentida, era un casuari salvatge de veritat, però no ho semblava!)

Comença a fer-se tard. Ens asseiem en un tronc a la sorra de la platja una estona i decidim tornar.

Al merendero hi ha una mena d'urogalls que tornarem a veure a la Mossman Gorge.

L'Ari va al bar a sopar mentre la Cris i jo ens estirem una estona al bungalow (hi ha un tio que segueix dormint). De seguida vaig jo també a sopar i la Cris encara trigarà una estona. Jo demano el fish and chips que l'Ariadna havia pres per dinar i li havia costat 20 A$ que ara només en val 10.

Ja s'ha fet fosc i anem a la recepció del lodge per començar el Nightwalk amb l'amic anglès de l'Ari (al principi no pensàvem contractar aquesta excursió perquè són 25 A$ extra q no esperàvem haver de pagar, se suposava q venia tot inclòs... però és q si arribem al lodge a les 13 h. i no tenim cap activitat x la tarda és una mica trist, no? I sort q al final decidim fer-ho, perquè val molt la pena. No recordo el nom de l'empresa, però el tour es deia "mad scientists nightwalk" o una cosa semblant).

Ens recull un noi súper-divertit en una van d'aquestes tan típiques a Australia que es presenta com el científic boig. Quan passem pel PK's a recollir més gent hi ha un altre dels amics de l'Ari del submarinisme, xerren tots tres una estona però ell no ve en la nostra excursió. Anem per la carretera i de cop i volta el científic veu un possum i llença la van a tota velocitat contra la cuneta cridant "have you seen it?!", no sé encara com no ens hem estavellat contra la cuneta a la vegada q atropellat el possum q, x cert, és una mena de rata. Després d'una volteta buscant serps, bandicoots i possums, arribem a l'inici d'un camí sense asfaltar q s'enfila pronunciadament x una muntanya, senyalitzat x dos posts com si es tractés de l'entrada a Jurassic Park. El científic ens comunica q estem a punt d'arribar al seu laboratori secret i q a partir d'aquí no ens és permès veure el camí: hem portat tots la nostra bena per tapar els ulls? No? I ara què fem? Algú proposa apagar els llums... i tal dit tal fet! El científic apaga els llums (és negra nit i no es veu absolutament res de res) i llança la van a tota velocitat barda amunt amb una riallada de científic boig de pel·lícula de terror. No és una pujadeta de no res, allò puja i puja i fa revolts, és com una muntanya russa però amb risc de veritat! Divertidíssim si aconsegueixes confiar i relaxar-te, una experiencia única. Finalment arribem a una petita explanada q fa de pàrquing al costat d'una bassa plena de granotetes taronges precioses. La voregem pujant x una escala q va a parar a un petit museu o laboratori amb calaveres d'animals, eines, un mapa upside down d'Austràlia, etc. Aquí ens dóna unes llanternes ben grans, ens explica un parell de coses i comencem a caminar pel bosc.

La pujada és dura, s'ha de caminar entre les arrels dels arbres i hi ha molt de fang. El científic s'adona de les xancletes amb mitjons q portem la Cris i jo i es pixa de riure ensenyant-les a tothom amb la llanterna (però ell va amb crocs i mitjons!). Entre d'altres coses ens ensenya una flor preciosa q en realitat és un bolet (o era un bolet q és una flor?), enormes arbres, lianes estranguladores, una mena d'ortigues, i ens explica històries com la de l'idiot fruit: "Four cattle belonging to local farmer John Nicholas from the Daintree Tea Company were unexpectedly found dead in their paddock. A veterinary officer was summoned to check the reasons for the death of the four cattle, and while he was at the property he witnessed the death of two more. Autopsies revealed the partly chewed remains of large seeds in the cattle’s stomachs. After scientific examination, it was found that that the seeds produced a poison similar to strychnine, and they were responsible for the death of the cattle. These seeds were from the Idiot Fruit." També ens ensenya un fong fluorescent q brilla enganxat a les branques d'arbres podrits i q fa un efecte entre fantàstic i màgic. L'Ari li fa preguntes de biòloga i ell se'n riu, jo crec q li agafa una mica de mania x set-ciències, ja q algunes de les preguntes no les sap respondre xq ell és geòleg. Cap al final veiem un parell de dracs enganxats als arbres. Són increíbles, com trets d'una peli antediluviana. Però el científic no ens deixa q els enfoquem directament amb la llanterna x no molestar-los (fa ràbia xq sense flash no hi ha foto, però és genial el respecte q tenen aquí x la flora i fauna). L'Ari pregunta com es diu el bitxo i el científic respon tan tranquil: Fred. L'Ari es pensa q és el nom de la raça, jajaja. I ens quedem sense saber com es diu el drac (s'assembla al Boyd's Forest Dragon, però és nocturn).

I finalment tornem al lodge, a dormir amb el senyor q no ha parat de dormir en tota la tarda.

15 D'AGOST

2n dia de viatge.
Esmorzem un croissant de xocolata i un cafè amb llet (flat white) al wake up! i anem a deixar les backpacks a recepció. La noia que ens atén s'enrotlla i ens les deixa guardar a la sala de gratis (al final del viatge sabrem que hi ha uns lockers que valen 5 A$ per dia). També comprem una tarja de 10 dòlars per trucar a Espanya i ens tirem uns 40 minuts fins aconseguir fer funcionar tot el lio de números (resulta que s'havien d'introduir 50 cèntims a la cabina, abans. La noia de recepció ens intenta ajudar però no és fins que apareix un company seu, que per cert paga ell els 50 cents, que ens en sortim). Tot això en va, perquè ni el Jason ni l'Ariadna ens agafen el telèfon.
Finalment agafem un bus (qualsevol que sigui un 400) a Circular Quay /pronunciat kii/. Arribem just a temps de veure marxar el ferry i comprem bitllet pel següent (12 A$ i pico anar i tornar). Plovisqueja però passejem una mica pel moll fins que es faci l'hora. El barco triga mitja hora en recórrer la fantàstica badia de Sydney i quan està a punt a punt de sortir a l'oceà, gira i enfila cap a Manly. Jo pensava que sortiríem a mar obert (ho havia llegit al llibre del Xavier Miret) i em decep una mica, però resulta que Manly té dos platges, una que dóna a la badia i una altra que mira a l'oceà (això ens ho explica la noia d'informació, que ens passa un munt de folletos amb les passejades que podem fer per la zona). La platja de l'oceà és molt xula. Tot i ser les 10 del matí i que tot just comença a aixecar-se el dia (fins ara plovisquejava), ja hi ha força gent passejant, corrent i fins i tot fent surf. Li faig la foto a un surfista que està tot sol, amb el seu vestit de neoprè, assegut a sobre la seva taula mirant a l'horitzó i estudiant les onades. Té pinta de ser un dels famosos vigilants de la platja, jeje. Comencem a caminar pel caminet de ronda que voreja la costa i ens anem aturant cada dues passes, ara per fer-li una foto a la piscina d'aigua salada, ara per mirar un ocell, ara per retratar un corb marí, ara per fotografiar un corb normal, ara per mirar les miniescultures a la roca amb representacions de tot el que hi ha a la platja (estrelles de mar, peixos, submarinistes, surfistes, dofins, etc). La Cris es satura una mica d'haver-me d'esperar, jeje.
En un revolt veiem gent preparant-se per fer una immersió en un curs de submarinisme i al costat un bar amb un grupet de gent fent fotos publicitàries a un model amb traje i barret de moda una mica retro.
Evidentment, amb aquesta velocitat amb prou feines hem avançat uns centenars de metres que ja hem de girar cua i tornar, perquè encara hem de comprar un sandwich per menjar a l'aeroport. Busquem un supermercat barato, però no n'hi ha i ens acabarem gastant 9 dòlars en una baguette vegetal a la terminal domèstica de l'aeroport.
I en 3 hores ens plantem a Cairns. L'aeroport és petitíssim, tot just una pista d'aterratge i uns edificis enmig de la selva tropical amb muntanyetes boiroses que fan la sensació d'haver arribat a la illa de Sorna de la peli Jurassic Park. Només tenen dos cintes per on surten les maletes, no hi ha gaire pèrdua, eh?
L'Ari ens ha escrit un sms dient que els del backpacker no ens venen a buscar només per una nit, que agafem el bus. Anem a comprar el bitllet i la noia, de molt bon rotllo, ens agafa el nom i ens cobra 12 A$ per totes dues (més tard ens dirà l'Ari que el bitllet val 12 A$ cada un, ens han cobrat la meitat així per la cara, sense que ens n'haguem enterat). No ens donen rebut, diu que ens cridaran pel nom. Ho entenem quan arriba el microbús/microvan i recull les 10 persones que esperem. És la primera vegada que pujem a un bus i al·lucinem amb lo simpàtic que és el conductor, tota la xerrera sobre el cinturó de seguretat i les explicacions sobre el poble com si fos un guia turístic i que ens deixi a cadascú just a la porta del seu allotjament. Ja aprendrem que aquesta és la tònica de tot el país.
Arribem al Traveller's Oasis, que és un backpacker amb les parets pintades amb flors i plantes molt hippis, moníssim, amb cuina interior, cuina exterior, piscina, hamaques (que no aprofitarem, per cert. Quasi tots els albergs on anirem durant el viatge tenen piscina o barbacoa o racons xulíssims que no ens donarà temps de disfrutar, ni tan sols de veure!), sala de televisió, porxo-biblioteca, etc.
Trobada emotiva amb l'Ariadna a l'habitació.
Ens passem tota la tarda contractant les excursions a Daintree i el creuer a les Whitsunday Islands amb la recepcionista del Traveller's Oasis (absolutament tots els backpackers i albergs funcionen com a touroperadors. En tot el viatge només fem servir una cabina telefònica una vegada, sempre són ells qui reserven els tours, qui truquen els taxis, qui ens contracten els viatges amb la GreyHound). Després d'haver esgotat les forces de la dona fins l'hora de tancament sopem les verduretes de l'Ari a la taula al costat de la piscina.
Compartim l'habitació amb un noi, però quasi no el veiem ja que està dormint quan arribem i segueix dormint quan ens aixequem al dia següent.