A Londres l'Ari intenta canviar l'avió per anar amb nosaltres, però no la deixen xq el seu vol és Iberia operat per British i el nostre és British operat per Iberia, estúpid, no? I, és clar, ara els q ens atenen ja no són australians... Tot i això gràcies a un d'ells aconseguim colar-nos x una cua immensa i aconseguim arribar a temps x agafar el vol.
Un cop a Barcelona resulta q han perdut la meva backpack (junt amb 18 equipatges més del nostre vol). He de fer cua x posar la denúncia, esperar el vol de l'Ari x si de cas en el seu vingués la meva backpack i anar a ca'ls pares xq no tinc les claus de casa. Ajj, quina merda de final pel millor viatge de la meva vida.
Em quedo amb un sentiment: I MUST GO BACK TO AUSTRALIA!!!
17/10/07
29 D'AGOST
16è dia
Últim dia. L'Ari vol anar a fotografiar un mercat, però a nosaltres no ens ve gens de gust, preferim separar-nos i anar a Bondi Beach. Ens costa una mica trobar el bus que porta cap allà xq les indicacions de l'Ari han sigut més aviat ràncies, però lo bo q té Australia és q pots preguntar a qui sigui (en aquest cas al venedor de tíquets del metro) i sempre et tracten genial.
Bondi no té punt de comparació amb Manly ni en la platja ni en el camí de ronda (q conecta aquesta platja amb moltes altres, ens cansem al cap d'una estona i tornem). Esmorzem assegudes en un banc amb tota la patxorra del món mirant la platja i la gent fent footing, patinatge i surf sense parar. Això és vida!
El que sí q hi ha és un munt de botigues i bars q ara al matí no tenen gràcia, però estic segura q a la nit és com Platja d'en Bossa. No fem ni una foto: després de les maravelles que hem vist, aquesta platja amb tota la zona dreta en obres no mereix ni l'esforç de treure la càmera de la bossa. Ara me'n penedeixo, xq encara q lleig no deixa de ser un record.
Dinem a un restaurant q no mira al mar, cap a l'interior, amb molt bona música i un servei de restaurant de luxe. El súperenorme sandwich de la Cris està boníssim, i ni t'explico la meva amanida de samó amb sal marina. Amb l'Ari aquest luxe no ens l'hauríem pogut permetre (tot i q tampoc és tan car), però ja és el final del viatge i tenim dret a donar-nos el gustasso.
A la tornada passegem una mica buscant llibreries on puguem comprar el Harry Potter baratet, però no en trobem gaires i les que hi ha no tenen el llibre.
Ens tornem a trobar amb l'Ari al backpacker i marxem sense pagar el locker (q era un sòtan-vestuari-dutxa en obres) xq les italianes de la recepció no són gaire espavilades.
Agafem el tren de l'aeroport (ja ens hem après com s'hi va, a l'esquerra baixant les escales i a la platform 23) i, l'Ari quasibé amb llàgrimes als ulls, agafem l'avió a Bangkok.
A l'aeroport tailandès seguim buscant el Harry Potter, però no en queda ni un (finalment el comprarem a Londres).
El viatge és etern, més llarg q a l'anada. M'aixeco més. Trobo un joc de cavernícoles semblant al Tetris a la pantalla interactiva, ostres si ho hagués trobat abans!! També veig Los 4 fantásticos y silver surfer, Black books i The Simpsons.
Últim dia. L'Ari vol anar a fotografiar un mercat, però a nosaltres no ens ve gens de gust, preferim separar-nos i anar a Bondi Beach. Ens costa una mica trobar el bus que porta cap allà xq les indicacions de l'Ari han sigut més aviat ràncies, però lo bo q té Australia és q pots preguntar a qui sigui (en aquest cas al venedor de tíquets del metro) i sempre et tracten genial.
Bondi no té punt de comparació amb Manly ni en la platja ni en el camí de ronda (q conecta aquesta platja amb moltes altres, ens cansem al cap d'una estona i tornem). Esmorzem assegudes en un banc amb tota la patxorra del món mirant la platja i la gent fent footing, patinatge i surf sense parar. Això és vida!
El que sí q hi ha és un munt de botigues i bars q ara al matí no tenen gràcia, però estic segura q a la nit és com Platja d'en Bossa. No fem ni una foto: després de les maravelles que hem vist, aquesta platja amb tota la zona dreta en obres no mereix ni l'esforç de treure la càmera de la bossa. Ara me'n penedeixo, xq encara q lleig no deixa de ser un record.
Dinem a un restaurant q no mira al mar, cap a l'interior, amb molt bona música i un servei de restaurant de luxe. El súperenorme sandwich de la Cris està boníssim, i ni t'explico la meva amanida de samó amb sal marina. Amb l'Ari aquest luxe no ens l'hauríem pogut permetre (tot i q tampoc és tan car), però ja és el final del viatge i tenim dret a donar-nos el gustasso.
A la tornada passegem una mica buscant llibreries on puguem comprar el Harry Potter baratet, però no en trobem gaires i les que hi ha no tenen el llibre.
Ens tornem a trobar amb l'Ari al backpacker i marxem sense pagar el locker (q era un sòtan-vestuari-dutxa en obres) xq les italianes de la recepció no són gaire espavilades.
Agafem el tren de l'aeroport (ja ens hem après com s'hi va, a l'esquerra baixant les escales i a la platform 23) i, l'Ari quasibé amb llàgrimes als ulls, agafem l'avió a Bangkok.
A l'aeroport tailandès seguim buscant el Harry Potter, però no en queda ni un (finalment el comprarem a Londres).
El viatge és etern, més llarg q a l'anada. M'aixeco més. Trobo un joc de cavernícoles semblant al Tetris a la pantalla interactiva, ostres si ho hagués trobat abans!! També veig Los 4 fantásticos y silver surfer, Black books i The Simpsons.
28 D'AGOST
15è dia
Blue Mountains
Ahir a la tarda al Maze vam estar mirant uns quants leaflets d'excursions a les Blue Mountains que incloïen més o menys el mateix i a un preu similar, així q en poca estona ens vam decidir per un qualsevol.
Com de costum, ens ve a buscar un simpàtic conductor d'autobús en una van. El nostre guia, entusiasmat per veure espanyoles, ens ensenya el barri espanyol, que resulta q és un carrer amb un centre cultural i 4 ó 5 restaurants. I prou.
Just darrera nostre hi ha una parella d'americans jubilats q no paren de fer preguntes (al principi pensava q eren anglesos, xq estaven allotjats a l'hotel Queen Elizabeth a Queen's St. i estaven molt interessats x la figura de la reina d'Anglaterra). Es fan pesats! Però més endavant els agafem carinyo, són bona gent.
Comencem la visita x la vila olímpica, q no ens interessava el més mínim però no hi havia manera d'evitar-la xq tots els tours passen x allà: un barri d'amplies avingudes, estadis i molt poc moviment al carrer per no dir q allò semblava un poble fantasma. Molt maco, això sí.
Ens quedem una estona mirant els noms dels atletes guanyadors del Jocs Olímpics gravats a terra, buscant noms coneguts catalans o espanyols. Estem a sota d'una mena de pebeter. I al cap de 30'' de sortir d'allà sota sentim un xoof! i comença a brollar aigua del pebeter! Ens ha anat de ben poc q qdem xopes!
Blue Mountains
Ahir a la tarda al Maze vam estar mirant uns quants leaflets d'excursions a les Blue Mountains que incloïen més o menys el mateix i a un preu similar, així q en poca estona ens vam decidir per un qualsevol.
Com de costum, ens ve a buscar un simpàtic conductor d'autobús en una van. El nostre guia, entusiasmat per veure espanyoles, ens ensenya el barri espanyol, que resulta q és un carrer amb un centre cultural i 4 ó 5 restaurants. I prou.
Just darrera nostre hi ha una parella d'americans jubilats q no paren de fer preguntes (al principi pensava q eren anglesos, xq estaven allotjats a l'hotel Queen Elizabeth a Queen's St. i estaven molt interessats x la figura de la reina d'Anglaterra). Es fan pesats! Però més endavant els agafem carinyo, són bona gent.
Comencem la visita x la vila olímpica, q no ens interessava el més mínim però no hi havia manera d'evitar-la xq tots els tours passen x allà: un barri d'amplies avingudes, estadis i molt poc moviment al carrer per no dir q allò semblava un poble fantasma. Molt maco, això sí.Ens quedem una estona mirant els noms dels atletes guanyadors del Jocs Olímpics gravats a terra, buscant noms coneguts catalans o espanyols. Estem a sota d'una mena de pebeter. I al cap de 30'' de sortir d'allà sota sentim un xoof! i comença a brollar aigua del pebeter! Ens ha anat de ben poc q qdem xopes!
Després d'una hora de conducció en la q ens adonem de l'enorme extensió real q té Sydney, arribem a un WildLife Park on per fi! veiem koalas i cangurs. La Cris es torna boja fent fotos. És xulo i ens fa gràcia veure animals q consten com salvatges i difícils de veure i q nosaltres ens hem fet un fart de veure en llibertat. Podem tocar cangurs i koales. Llàstima q només ens deixen quedar-nos-hi una hora. La Cris i jo tornem a ser les últimes a pujar a la van, en honor a l'Ari, jeje.
Una estoneta més de conducció i arribem al lookout de les 3 sisters, que sembla Montserrat en diumenge per la quantitat de turistes i com estan organitzats els miradors, camins, botigues de souvenirs i telefèrics diversos. Després de marejar de mala manera el nostre guia, comprem els bitllets pels 3 telefèrics, q valien 25 A$ els 3 i no cada un, com havíem entès al principi. Passegem una mica pels caminets i tornem al punt de trobada xq el guia s'emporti el grup a dinar a un restaurant, tot i q nosaltres dues dinem pel nostre compte davant correus, on compro segells per les últimes postals i fem un magnum. Ens recull el conductor i ens porta als telefèrics (de construcció suïssa). El primer, Scenic Skyway, és llarg i molt alt, des de les Three sisters. Té el terra de vidre i es veu (bueno, segons com et posis) tota la vegetació q és quasi subtropical. La vista abarca fins l'horitzó. Aleshores camines vorejant les antigues mines de carbó, amb ninots i instal·lacions de llum i so per mostrar com s'hi treballava. El segon, Scenic Railway, és el més xulo: és una via d'antigues vagonetes mineres amb un desnivell de 52 graus on les cadires et fan anar tombat però degut a la pendent vas dret... i mentre baixes, sona la música d'Indiana Jones! Jo vull tornar a pujar!! Després es camina per l'Scenic Walkway, q són unes escales molt xules x l'interior del bosc fins l'Scenic Cableway, q és el més curt i encaixonat però espectacular per les Katoomba Falls, tot i q ara quasi no porten aigua. Passem un moment de crisi en què perdem el guia i part del grup i no sabem si hem d'agafar un telefèric més o no, i metrestant passegem per la botiga de souvenirs, llàstima que hem deixat les bosses amb els diners a la van! Finalment el guia ens porta a la prometedora botiga de candys q es mona però no té res (jo pensava q es tractava d'una fàbrica, estil Charlie Wonka, però no). I per acabar, el guia ens abandona al port del ferry. La tornada pel riu des de l'altra banda és preciosísima. Em crida l'atenció una família mixta on el marit parla alemany, la nena petita alemany i espanyol i la mare (que té aspecte de llatina) parla alemany, espanyol i anglès.
L'Ari no ha respost a l'SMS de la Cris. Passegem x The Rocks i veiem una mena de presentació luxosa a través de les enormes portes d'una illa de cases.
Comprem el sopar al Coles.
Mentre sopem apareix l'Ariadna, entusiasmadíssima de Kangaroo Island. Quan hem acabat de sopar l'Ari es prepara el seu i seguim xerrant. El backpacker segueix sent decadent, però ja comencem a fer-nos-el nostre.
Una estoneta més de conducció i arribem al lookout de les 3 sisters, que sembla Montserrat en diumenge per la quantitat de turistes i com estan organitzats els miradors, camins, botigues de souvenirs i telefèrics diversos. Després de marejar de mala manera el nostre guia, comprem els bitllets pels 3 telefèrics, q valien 25 A$ els 3 i no cada un, com havíem entès al principi. Passegem una mica pels caminets i tornem al punt de trobada xq el guia s'emporti el grup a dinar a un restaurant, tot i q nosaltres dues dinem pel nostre compte davant correus, on compro segells per les últimes postals i fem un magnum. Ens recull el conductor i ens porta als telefèrics (de construcció suïssa). El primer, Scenic Skyway, és llarg i molt alt, des de les Three sisters. Té el terra de vidre i es veu (bueno, segons com et posis) tota la vegetació q és quasi subtropical. La vista abarca fins l'horitzó. Aleshores camines vorejant les antigues mines de carbó, amb ninots i instal·lacions de llum i so per mostrar com s'hi treballava. El segon, Scenic Railway, és el més xulo: és una via d'antigues vagonetes mineres amb un desnivell de 52 graus on les cadires et fan anar tombat però degut a la pendent vas dret... i mentre baixes, sona la música d'Indiana Jones! Jo vull tornar a pujar!! Després es camina per l'Scenic Walkway, q són unes escales molt xules x l'interior del bosc fins l'Scenic Cableway, q és el més curt i encaixonat però espectacular per les Katoomba Falls, tot i q ara quasi no porten aigua. Passem un moment de crisi en què perdem el guia i part del grup i no sabem si hem d'agafar un telefèric més o no, i metrestant passegem per la botiga de souvenirs, llàstima que hem deixat les bosses amb els diners a la van! Finalment el guia ens porta a la prometedora botiga de candys q es mona però no té res (jo pensava q es tractava d'una fàbrica, estil Charlie Wonka, però no). I per acabar, el guia ens abandona al port del ferry. La tornada pel riu des de l'altra banda és preciosísima. Em crida l'atenció una família mixta on el marit parla alemany, la nena petita alemany i espanyol i la mare (que té aspecte de llatina) parla alemany, espanyol i anglès.
L'Ari no ha respost a l'SMS de la Cris. Passegem x The Rocks i veiem una mena de presentació luxosa a través de les enormes portes d'una illa de cases.
Comprem el sopar al Coles.
Mentre sopem apareix l'Ariadna, entusiasmadíssima de Kangaroo Island. Quan hem acabat de sopar l'Ari es prepara el seu i seguim xerrant. El backpacker segueix sent decadent, però ja comencem a fer-nos-el nostre.
27 D'AGOST
14è dia
Ens llevem súper d'hora x agafar el bus-van a Uluru. Arribem tan d'hora q hem d'esperar 10 minuts al bus fins q obren la guixeta x entrar al parc.
Ens tornem a trobar el xinito. La conductora ens dona cafè, jo li demano un cafè latte i la noia es pixa xq només té un termo miserable i quatre galetes, sort q la Cris i jo ahir havíem comprat uns croisantets de xocolata boníssims. La sortida de sol no és tan xula com la posta. Ara, la sortida del sol pel desert és espectacular. Hi ha un ocell q fa un soroll raríssim, gravo una mica de vídeo x tenir-lo.
Cada persona parla amb la conductora x explicar-li el recorregut q vol fer i on i quan la recolliran. Amb nosaltres la noia es penja i no ens deixa on volíem sinó al que hauría de ser el final del nostre recorregut, així q el fem al revés: primer el MALA WALK, des del Mala carpark fins el Kantju Gorge passant x Mala Puta; després fem tot un passeig de 45' passant x la terra de les dones o Pulari fins arribar al Kuniya carpark. Allà comencem el curt Kuniya Walk veient les pintures aborígens fins el Multitjulu Waterhole, on una parella de noi negre i noia blanca seuen relaxadíssimament i ens miren amb preocupació per si els prendrem el lloc. El millor és el Mala Walk, amb un punt on encenen la calefacció. La putada és q la tarja de la meva càmera de fer fotos decideix q ja no en fa ni una més, tot i q encara en queden 500, i hem de funcionar només amb la càmera de la Cris.
Tinc temps x menjar-me una pera asseguda en un comodíssim banc de tronc sota un cañizo mentre esperem q ens vingui a buscar un noi amb ulleres de surfista (i això q patíem durant tot el camí x si se'ns feia tard). Ell va saludant tothom amb qui es troba i en un moment donat fa el gest de Pulp Fiction a un cotxe q estic segura q no coneix de res, estan volats, aquests australians!
Recollim tot, agafem el bus q ens porta a l'aeroport altre cop amb el xinito i esperem a l'aeroport. A mi em fan un escaneig de la bossa al control de seguretat, passant fins i tot un aparell d'aquells que enregistren les "olors" (crec q busquen residus químics). La Cris es queda profundament adormida en qüestió de segons a la sala d'espera. L'avió ens porta a Melbourne però tenim el temps just x canviar d'avió i sortir cap a Sydney.
L'hostessa s'emociona xq xapurreja una mica d'espanyol. Per esgotament, no li expliquem q ja és la 3ª vegada q visitem Sydney i ens dóna tot un seguit de recomanacions de coses a fer allà. Ens insisteix en q anem a Bondi (pronunciat /bondái/) i ens indica on allotjar-nos i sortir de baretos. Ens sentim una mica culpables al veure tots els esforços de la bona dona, però ara ja no podem dir q li hem mentit... El paper rodó on ens escriu té una textura oliosa rara, li dic a la Cris q és el paper de la safata brut i ella s'escandalitza fins q esbrinem q el paper és així xq és anti-lliscant. L'arribada a la ciutat és espectacular, passant x sobre de la badia, l'Opera House, el Pont i tot.
Busquem un alberg + barato x dormir. El noi q tocava la guitarra al YHA ens havia recomanat 2 i els anem a buscar. Ens quedem al primer q trobem (Maze Backpackers), però és tan decadent amb tota la gent q ens mira des de la cuina i q es nota q viuen allà....
Passegem x The Rocks i busquem souvenirs pels amics. Just quan passegem pel Pont recordem q hi ha l'eclipse de lluna i el veiem des d'allà, amb la lluna sobre l'Opera House, és una visió tan privilegiada!
Tornem al YHA a buscar les backpacks, però abans comprem el sopar al badulaque de l'altre dia i sopem d'estrangis al YHA.
A l'habitació hi ha, com no, una japonesa dormint. Amb l'abric!
Ens llevem súper d'hora x agafar el bus-van a Uluru. Arribem tan d'hora q hem d'esperar 10 minuts al bus fins q obren la guixeta x entrar al parc.
Ens tornem a trobar el xinito. La conductora ens dona cafè, jo li demano un cafè latte i la noia es pixa xq només té un termo miserable i quatre galetes, sort q la Cris i jo ahir havíem comprat uns croisantets de xocolata boníssims. La sortida de sol no és tan xula com la posta. Ara, la sortida del sol pel desert és espectacular. Hi ha un ocell q fa un soroll raríssim, gravo una mica de vídeo x tenir-lo.
Cada persona parla amb la conductora x explicar-li el recorregut q vol fer i on i quan la recolliran. Amb nosaltres la noia es penja i no ens deixa on volíem sinó al que hauría de ser el final del nostre recorregut, així q el fem al revés: primer el MALA WALK, des del Mala carpark fins el Kantju Gorge passant x Mala Puta; després fem tot un passeig de 45' passant x la terra de les dones o Pulari fins arribar al Kuniya carpark. Allà comencem el curt Kuniya Walk veient les pintures aborígens fins el Multitjulu Waterhole, on una parella de noi negre i noia blanca seuen relaxadíssimament i ens miren amb preocupació per si els prendrem el lloc. El millor és el Mala Walk, amb un punt on encenen la calefacció. La putada és q la tarja de la meva càmera de fer fotos decideix q ja no en fa ni una més, tot i q encara en queden 500, i hem de funcionar només amb la càmera de la Cris.
Tinc temps x menjar-me una pera asseguda en un comodíssim banc de tronc sota un cañizo mentre esperem q ens vingui a buscar un noi amb ulleres de surfista (i això q patíem durant tot el camí x si se'ns feia tard). Ell va saludant tothom amb qui es troba i en un moment donat fa el gest de Pulp Fiction a un cotxe q estic segura q no coneix de res, estan volats, aquests australians!
Recollim tot, agafem el bus q ens porta a l'aeroport altre cop amb el xinito i esperem a l'aeroport. A mi em fan un escaneig de la bossa al control de seguretat, passant fins i tot un aparell d'aquells que enregistren les "olors" (crec q busquen residus químics). La Cris es queda profundament adormida en qüestió de segons a la sala d'espera. L'avió ens porta a Melbourne però tenim el temps just x canviar d'avió i sortir cap a Sydney.L'hostessa s'emociona xq xapurreja una mica d'espanyol. Per esgotament, no li expliquem q ja és la 3ª vegada q visitem Sydney i ens dóna tot un seguit de recomanacions de coses a fer allà. Ens insisteix en q anem a Bondi (pronunciat /bondái/) i ens indica on allotjar-nos i sortir de baretos. Ens sentim una mica culpables al veure tots els esforços de la bona dona, però ara ja no podem dir q li hem mentit... El paper rodó on ens escriu té una textura oliosa rara, li dic a la Cris q és el paper de la safata brut i ella s'escandalitza fins q esbrinem q el paper és així xq és anti-lliscant. L'arribada a la ciutat és espectacular, passant x sobre de la badia, l'Opera House, el Pont i tot.
Busquem un alberg + barato x dormir. El noi q tocava la guitarra al YHA ens havia recomanat 2 i els anem a buscar. Ens quedem al primer q trobem (Maze Backpackers), però és tan decadent amb tota la gent q ens mira des de la cuina i q es nota q viuen allà....
Passegem x The Rocks i busquem souvenirs pels amics. Just quan passegem pel Pont recordem q hi ha l'eclipse de lluna i el veiem des d'allà, amb la lluna sobre l'Opera House, és una visió tan privilegiada!
Tornem al YHA a buscar les backpacks, però abans comprem el sopar al badulaque de l'altre dia i sopem d'estrangis al YHA.
A l'habitació hi ha, com no, una japonesa dormint. Amb l'abric!
26 D'AGOST
13è dia
Ens llevem d'hora i correm a agafar tren a l'aeroport, xq a les 8:15 surt el nostre vol a Uluru.
A l'aeroport d'Ayers Rock només hi van viatgers q dormen al resort de Yulara, així q els busos estan pensats x cada vol i fins q tothom no té la maleta i s'ha pujat a un dels 2 busos q li toca, no sortim.
Descobrim l'alberg q pinta bé però les habitacions són de pena, llargues i estretes, fosques i atriborrades de lliteres i, com no, torna a haver-hi una tia dormint tot el dia.
Ens topem de cara amb una aborígen, alta, fosca i lletja però amb una mirada increíble. La segona i última aborígen q veurem més o menys d'aprop en tot el viatge.
La dona d'informació de viatges és una mica rància (pels standards australians), parlem amb ella 3 vegades fins q ens decidim i comprem un viatge en bus de línea a les Olgas (Kata Tjuta) x la tarda i a Uluru x demà al matí. I a la porta del parc natural ja pagarem els 25 A$ d'entrada.
Estem al desert, al bell mig del no-res, així q els autobusos de línea funcionen en realitat com a taxis de grup q et diuen a quina hora et porten i quan en vénen a buscar (guay, xq ens feia por perdre'l i quedar-nos tirades). Fa 19ºC de temperatura però pica molt el sol i hi ha un ambient molt sec q no havíem sentit mai a la vida. És una sensació desagradable i intensa, no de calor sino de q de cop et quedes sense saliva i no pots parlar ni obrir la boca x respirar i l'aire q t'entra pel nas és sec. Sí, ja sé q em repeteixo molt, però és q SEC és la paraula clau.
Anem a les Olgas. Parem a 2 miradors. A un d'ells hi ha una aranya gegant al lavabo. Ens sorprèn q a tots els toilets hi ha una injection disposal. Ens donen 2 h x passejar pel Kata Tjuta, q sembla el Montseny en diumenge x la quantitat de gent q puja i baixa. Només començar veiem una lizzard prenent el sol q es deixa fotografiar amb tota la calma, crec q mai m'acostumaré a això. Més tard sentim q un grup del nostre bus xerra amb una parella q s'han trobat q ja torna i q diuen q són espanyols, com aquelles noies d'allà al darrera (assenyalant-nos). Encara no entenc com podien saber q som espanyoles, si fa estona q no hem obert la boca xq l'ambient és tan absolutament sec q desapareix tota la saliva! Ens acostem i xerrem una mica amb ells, q torcen el nas quan diem q som de Barcelona (ells són de Santander).
Ens llevem d'hora i correm a agafar tren a l'aeroport, xq a les 8:15 surt el nostre vol a Uluru.
A l'aeroport d'Ayers Rock només hi van viatgers q dormen al resort de Yulara, així q els busos estan pensats x cada vol i fins q tothom no té la maleta i s'ha pujat a un dels 2 busos q li toca, no sortim.
Descobrim l'alberg q pinta bé però les habitacions són de pena, llargues i estretes, fosques i atriborrades de lliteres i, com no, torna a haver-hi una tia dormint tot el dia.
Ens topem de cara amb una aborígen, alta, fosca i lletja però amb una mirada increíble. La segona i última aborígen q veurem més o menys d'aprop en tot el viatge.
La dona d'informació de viatges és una mica rància (pels standards australians), parlem amb ella 3 vegades fins q ens decidim i comprem un viatge en bus de línea a les Olgas (Kata Tjuta) x la tarda i a Uluru x demà al matí. I a la porta del parc natural ja pagarem els 25 A$ d'entrada.
Estem al desert, al bell mig del no-res, així q els autobusos de línea funcionen en realitat com a taxis de grup q et diuen a quina hora et porten i quan en vénen a buscar (guay, xq ens feia por perdre'l i quedar-nos tirades). Fa 19ºC de temperatura però pica molt el sol i hi ha un ambient molt sec q no havíem sentit mai a la vida. És una sensació desagradable i intensa, no de calor sino de q de cop et quedes sense saliva i no pots parlar ni obrir la boca x respirar i l'aire q t'entra pel nas és sec. Sí, ja sé q em repeteixo molt, però és q SEC és la paraula clau.
Anem a les Olgas. Parem a 2 miradors. A un d'ells hi ha una aranya gegant al lavabo. Ens sorprèn q a tots els toilets hi ha una injection disposal. Ens donen 2 h x passejar pel Kata Tjuta, q sembla el Montseny en diumenge x la quantitat de gent q puja i baixa. Només començar veiem una lizzard prenent el sol q es deixa fotografiar amb tota la calma, crec q mai m'acostumaré a això. Més tard sentim q un grup del nostre bus xerra amb una parella q s'han trobat q ja torna i q diuen q són espanyols, com aquelles noies d'allà al darrera (assenyalant-nos). Encara no entenc com podien saber q som espanyoles, si fa estona q no hem obert la boca xq l'ambient és tan absolutament sec q desapareix tota la saliva! Ens acostem i xerrem una mica amb ells, q torcen el nas quan diem q som de Barcelona (ells són de Santander).
Sorprenentment hi ha un parell de fonts al camí. L'aigua és fastigosa i està protegida x vespes, però q vols?. És molt xulo, pensem q més q Uluru, pels seus canons, penya-segats i roques vermelles coronades amb vegetació.
Creiem q veurem la posta de sol aquí però el conductor ens diu q anirem a Uluru, q cap tour fa la posta de sol al Kata Tjuta. Mentre l'autobús-van es va allunyant de les Olgas, la gent del grup posa cares rares. Un xinès pregunta on anem i s'endú la gran decepció xq ja va veure ahir la posta de sol a Uluru i demà tenia pensat fer la sortida! Excepte uns escocesos, crec q tota la resta del grup pensava el mateix, q fariem la posta de sol a les Olgas. I és q al folleto ho diu d'una manera clara però q no es veu, xq en una línea posa "The Olgas walk + sunset" i a la línea de sota, q ningú no llegeix, posa "at Uluru".
Posta de sol espectacular q te cagas a Uluru. Ens fem fotos amb l'ajuda del xinito, q ens diu el nom després de q jo li insisteixi xq és conscient de q no el sabrem pronunciar i q en 2 segons se'ns haurà oblidat. És molt exigent amb l'enquadre, em fa mil correccions fins q li faig una foto q li agrada. El q té de meravellós Uluru i la seva posta de sol és el moment en q, després d'haver passat x diferents tons de vermell, s'encén com si algú li hagués ficat una espelma a dins. Per més fotos q faig, és impossible retratar aquesta llum tan especial, espero poder recordar-la sempre.
Després anem al YHA i allà agafem un bus gran dels q recorren el resort x anar al "centre vila", q sembla la Roca del Vallès, amb els seus cartellets de fusta i les seves botigues de souvenirs en forma de plaça de cartró pedra. Ens fiquem al super i comprem patates i carn per fer a la bbq. A la tornada no sabem on agafar el bus i la gent q passa ens pregunta a nosaltres.
Al YHA resulta q no ens podem fer la carn a la bbq xq és exclusiva pels q compren tot el pack, així q anem a la cuina. Em barallo amb la japonesa q no ens vol deixar un fogó dels 4 q té i mentre m'estic cagant en ella se'ns adreça un català de les terres de Ponent q viatja en cotxe amb un francès i ens explica q han acampat entre cangurs. La Cris li demana una mica d'arròs x acompanyar la carn fastigosa empanada q hem comprat i q tenia millor pinta abans d'obrir l'envàs. Sopem a fora i anem a dormir. Dormim dins el sac x mandra d'haver de fer el llit. És el 2n i últim dia q el farem servir, tot i q no feia falta.
Creiem q veurem la posta de sol aquí però el conductor ens diu q anirem a Uluru, q cap tour fa la posta de sol al Kata Tjuta. Mentre l'autobús-van es va allunyant de les Olgas, la gent del grup posa cares rares. Un xinès pregunta on anem i s'endú la gran decepció xq ja va veure ahir la posta de sol a Uluru i demà tenia pensat fer la sortida! Excepte uns escocesos, crec q tota la resta del grup pensava el mateix, q fariem la posta de sol a les Olgas. I és q al folleto ho diu d'una manera clara però q no es veu, xq en una línea posa "The Olgas walk + sunset" i a la línea de sota, q ningú no llegeix, posa "at Uluru".
Posta de sol espectacular q te cagas a Uluru. Ens fem fotos amb l'ajuda del xinito, q ens diu el nom després de q jo li insisteixi xq és conscient de q no el sabrem pronunciar i q en 2 segons se'ns haurà oblidat. És molt exigent amb l'enquadre, em fa mil correccions fins q li faig una foto q li agrada. El q té de meravellós Uluru i la seva posta de sol és el moment en q, després d'haver passat x diferents tons de vermell, s'encén com si algú li hagués ficat una espelma a dins. Per més fotos q faig, és impossible retratar aquesta llum tan especial, espero poder recordar-la sempre.
Després anem al YHA i allà agafem un bus gran dels q recorren el resort x anar al "centre vila", q sembla la Roca del Vallès, amb els seus cartellets de fusta i les seves botigues de souvenirs en forma de plaça de cartró pedra. Ens fiquem al super i comprem patates i carn per fer a la bbq. A la tornada no sabem on agafar el bus i la gent q passa ens pregunta a nosaltres.
Al YHA resulta q no ens podem fer la carn a la bbq xq és exclusiva pels q compren tot el pack, així q anem a la cuina. Em barallo amb la japonesa q no ens vol deixar un fogó dels 4 q té i mentre m'estic cagant en ella se'ns adreça un català de les terres de Ponent q viatja en cotxe amb un francès i ens explica q han acampat entre cangurs. La Cris li demana una mica d'arròs x acompanyar la carn fastigosa empanada q hem comprat i q tenia millor pinta abans d'obrir l'envàs. Sopem a fora i anem a dormir. Dormim dins el sac x mandra d'haver de fer el llit. És el 2n i últim dia q el farem servir, tot i q no feia falta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
